Portada 20/01/2017

“Si el bus va ple, sembla que hagis de demanar permís per entrar-hi”

Ana lamenta una ciutat poc transitable i un entorn en ocasions obertament hostil

Anna Schnabel
3 min

PalmaEsperam Ana a la parada d’autobús que hi ha davant dels Tallers Weyler d’Amadip, a Son Ferriol. Baixa del vehicle amb l’ajuda del conductor i un somriure.

Barreres urbanes

Ana Martínez té 32 anys, viu a Son Ferriol amb la seva mare i té paràlisi cerebral infantil. A diferència del que opina Borja, la ciutat no li ofereix una circulació lliure d’entrebancs. Es queixa que “no hi ha doblers per a segons què però sí que n’hi ha per a altres coses” i que “hi ha moltes voreres que no tenen rampa i gairebé sempre has de fer tota la volta a l’illa per trobar-ne alguna. Saps el temps que perd fent voltes pels carrers per trobar-ne una? I per on visc només hi ha una rampa en tota la zona de pisos”.

Per sort, a ca seva està tot força adaptat perquè pugui fer-hi vida normal, encara que confessa que “adaptar-la al cent per cent suposa molts doblers” i només disposa de l’ajuda de la seva mare.

Pel que fa als autobusos, que utilitza ben sovint, no es queixa tant de les infraestructures com de la gent amb qui comparteix el trajecte. “De vegades l’autobús viatja ple i sembla que hagis de demanar permís per entrar-hi. A més, encara que veuen com intentes pujar-hi, moltes vegades no t’ajuden”. Tots els autobusos estan adaptats, a diferència de fa uns anys. “El que passa és que l’actual sistema per pujar-hi i baixar-ne no ens convenç gaire perquè la rampa sovint s’espatlla”, comenta. També explica que, el sistema més avançat per pujar a un autobús, l’ha vist a València, on és el mateix sòl de l’autobús el que baixa fins al terra i puja la cadira.

Pel que fa als establiments públics, explica que no ha tingut cap problema a l’hora d’accedir-hi. Tampoc no ha trobat cap obstacle quan ha volgut anar al teatre o al cinema. En aquest sentit, comenta que “cada vegada estan més ben adaptats” a persones discapacitades.

Hostilitat

“La gent té la ment molt tancada. Quan et veuen així, tenen el costum de tractar-te malament i això fa molta ràbia”, assegura. De ben petita, Ana va patir diversos problemes amb els companys de classe, que es burlaven d’ella contínuament i van arribar a dir-li que “no sabien què hi feia, en aquest món”. Malauradament, aquestes actituds no només són pròpies dels nins i, “quan ets adult, trobes el mateix”.

Ana va estar treballant a l’escola de la Puríssima. Explica que “sembla que els empresaris tenen por que no siguem capaços de realitzar una feina ben feta, que no siguem responsables, que no puguem fer la feina com toca, encara que al cap i a la fi els surti més a compte perquè reben una subvenció”.

Li agrada molt sortir amb els amics, tant a l’horabaixa com a la nit. De tant en tant surt “de festa” per Gomila, diu, i va a una de les poques discoteques que estan adaptades a persones amb mobilitat reduïda. "Una vegada vaig anar a un bar que tanca tard i que té unes escales molt llargues. Encara que em van baixar amb la cadira entre unes quantes persones, l’amo de l’establiment no m’hi va deixar entrar".

Una altra dificultat que troba sovint, explica, és que, quan necessita anar al bany i entra a un establiment d’hostaleria, sovint li deneguen l’accés perquè és d’ús restringit per als clients. No obstant això, pensa que a les persones amb discapacitat se’ls hauria de permetre emprar-los perquè “ja tenim prou complicacions”.

stats