Misc 22/01/2017

Lluís Torner: "La fotònica ajuda a descobrir com comencen les malalties"

Entrevista d'Antoni Bassas al director de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO)

i
Antoni Bassas
7 min

¿Estan fent servir la fotònica per curar malalties?

La fotònica s’utilitza més aviat per estudiar com comencen les malalties i per detectar-les. I algunes vegades per curar-les. En aquest segle serà cada cop més important la ciència que té a veure amb les coses molt petites, el que en diem la nanociència. Coses que són més petites que els microbis, és a dir les cèl·lules, molècules o àtoms. Per exemple, algú diu: “Tinc una malaltia en aquesta mà”. Però, de fet, la mà està malalta perquè les seves cèl·lules estan malaltes. Si vols entendre com comença la malaltia, has d’entendre les cèl·lules una a una. I això és difícil de fer, perquè les cèl·lules són petites, delicades, fràgils, segons el que els fas es moren... Et cal tecnologia que et permeti entrar en aquest món de les coses petites i delicades, i sovint vives, i poder-les estudiar.

¿I amb la llum les il·luminem per veure-les?

Per veure-les, per estirar-les, per fer-los un foradet, o per moure-les amunt i avall, per girar-les... Per entrar en aquest món, les eines -la llanterna, el tornavís- no poden ser les convencionals. Perquè amb un tornavís pots tocar coses grans però no pots tocar coses molt petites. Et calen estris completament nous, que fa trenta anys els humans no teníem. Com la llum. I això és molt important per entendre com comencen les malalties. Perquè quan se sàpiga com comencen, es podran retardar o prevenir i, per tant, una cosa que passaria als 65 anys, la frenaràs i t’acabarà passant als 120, amb la qual cosa ja no hi ha problema, perquè als 120 segurament ja no hi seràs.

De quina mena de llum parlem?

De làser. És una llum molt especial, que conté fotons, que en un làser són molt obedients. Són tots del mateix color, fan sempre el que tu els dius, poden ser molt delicats, poden anar allà on tu vols que vagin i no fan mal al voltant. En ciència, quan cal una llum molt obedient, molt delicada, el làser et fa la feina que una altra llum no podria fer.

¿La fotònica serà la clau per entrar al cervell?

Una de les claus. Mirem l’Alzheimer. Durant anys, una hipòtesi era que la malaltia estava causada per unes plaques amiloides que hi havia al cervell, un arrebossat de proteïnes, i que si es treia l’arrebossat, es trauria la malaltia. Doncs bé, ara unes proves amb un fàrmac han mostrat que potser no és així. Es van atacar les proteïnes que formen les plaques amiloides i els pacients no van millorar. De fet, no se sap com comença exactament l’Alzheimer. Doncs això passa amb moltes malalties. Per saber-ho cal entrar en aquest món petit, on la fotònica ajuda.

I per al càncer?

La fotònica podria ser una alternativa en el futur per a alguns tipus de teràpies. Es prova aquí i en altres parts del món. Consisteix a subministrar una substància que no és tòxica però que quan la il·lumines es torna tòxica i destrueix el que hi ha al voltant.

LLUÍSTORNER: “La fotònica ajuda a descobrir  com comencen les malalties”

¿S’atreviria a posar un termini a la utilització habitual d’aquest tipus de teràpies, igual que ara tenim quimioteràpia i radioteràpia?

Ja funciona en algun tipus de càncer. Els que són més fàcils són els casos en què el càncer és superficial, com el de boca, els orals, perquè s’hi arriba fàcilment. Si servirà per a altres casos se sabrà en aquesta dècada.

Si la fotònica ens obre la porta a la manipulació de la vida humana, ja tornarem a estar davant d’un problema ètic.

Sí, i els humans haurem de decidir si ho volem, qui ho pot fer i en quines condicions... Això passa amb una cosa que ara està molt de moda, que es diu optogenètica, que activa o desactiva amb llum segons quines parts del cervell. Hi ha gent que té problemes neurològics, Parkinson per exemple, perquè el seu cervell es dispara quan no hauria de fer-ho. Fer una teràpia que actuï sobre el cervell i que faciliti la vida a la gent no presenta cap problema ètic. Però arribats aquí hi ha qui diu: “Potser podríem fer que el cervell d’alguns humans sigui millor. Fem que aquesta filla meva sigui campiona mundial d’escacs”. Ja no es tracta de fer màquines que siguin intel·ligents, sinó tecnologia per canviar els humans. Voldrem fer-ho, això, els humans? Estarà bé fer-ho?

I fora del cos humà, ¿què passarà amb l’ús de la llum?

Una línia de recerca molt potent, que també estem fent a l’Institut, és buscar materials que captin llum solar de manera molt eficient. Que en lloc de captar-ne un 18% com ara, en captin un 28%, un 38%, un 48%... Fins ara s’han trobat materials que o són cars o són tòxics o són metalls estranys, que costen molt de trobar.

Tot això que m’explica es fa a l’Institut de Ciències Fotòniques, a Castelldefels. Estem parlant de 400 investigadors, 25 grups i 60 laboratoris de recerca... Com va començar tot això?

Va començar amb una il·lusió. Això ho pots fer a Boston, a Munic, a Amsterdam o a San Francisco. Si ho fas aquí, l’impacte econòmic que tindran aquestes descobertes en part es quedarà aquí. Per tant, és bona idea fer aquí ciència de frontera que descobreixi coses importants per a la humanitat, i el benefici de les quals, en part, es quedi aquí.

Què ha calgut per portar la idea a la pràctica?

Diversos ingredients. Primer, un conseller com el doctor Mas-Colell, que en sàpiga de com s’ha d’estructurar una entitat legal capaç de fer recerca que pugui competir al món amb pocs diners. Segon, que després uns quants governs, encara que no puguin donar-te diners perquè no n’hi ha gaires, puguin mantenir el model, hi creguin. Això ens ha passat. Els governs que han anat passant des del 2002 fins ara tots han cregut en aquest model. I tercer, cal tenir gent que vulgui venir a Barcelona, cosa que és més fàcil que a segons quins llocs perquè la ciutat, el clima i la gent hi ajuden. I algun mecenes que vulgui fer una cosa que tu també vulguis fer. En tenim un, la Fundació Cellex, amb el doctor Pere Mir, una persona excepcional, un químic que va fer diners quan era jove i que ara finança la ciència a Catalunya.

Amb quin nivell?

A Catalunya la ciència és bona en general. A les universitats, als centres de recerca i als hospitals és bona. No és Massachusetts, perquè el país tampoc és els EUA. Si el país, tot plegat, invertís, públic i privat, com ho fa Alemanya, i ho fes durant 30 anys, canviaria l’escenari. Els EUA inverteixen molt en aquests àmbits, però també hi ha molts contrastos. Hi ha universitats més bones però també n’hi ha que són molt pitjors que les nostres. A Catalunya ens cal consolidar les estructures de recerca, que la societat entengui que aquest és el model adequat. Ja no ens falta gaire. Si no hi ha obstacles, d’aquí una dècada jo crec que ja hi serem. Algú que ara comenci a l’ICFO, o en alguna cosa com l’ICFO, que n’hi ha força a Catalunya, començarà bàsicament igual que començaria a Alemanya o a Stanford: amb un laboratori equipat, uns quants diners perquè pugui contractar un cert equip, i al cap de dos o tres anys podrà estar a la punta. I llavors ja depèn d’ell: ha de triar amb què vol fer la recerca, quins companys contracta a l’equip, amb qui col·labora o amb qui competeix... Però els instruments els té.

¿En què veu diferents els joves investigadors d’ara a com era vostè quan va començar?

Un científic molt bo és algú que sap on és la frontera, que sap què s’ha de fer, cap on s’ha d’anar. Això és molt difícil de saber. Si ets jovenet i comences no saps què és el que se sap i què no. Els icfonians que tenim com a caps de grup els triem perquè saben on hi ha el futur. De vegades s’equivoquen, però són com els exploradors que estan a la punta i tenen aquella intuïció, basada en la formació, que els diu cap on han d’anar perquè el món evolucionarà en una certa direcció.

Compartir o competir?

La ciència és interessant perquè has de col·laborar sovint amb els teus competidors. Has de compartir el teu coneixement, no tot el que saps, però has de publicitar on ets, i els teus companys també, i així tothom sap on hi ha la frontera, i es va avançant. Hi ha algunes coses que són més industrials, més confidencials, però el que és recerca pública és imprescindible que sigui publicada, perquè així tothom sap on hi ha la frontera.

Em parla com l’alpinista que va ser.

És que en ciència el concepte de frontera, de què se sap i què no se sap, és com la sensació que tens quan arribes a un paisatge que no has vist mai. Quan hi arribes, t’impressiona. La ciència consisteix en això, a descobrir paisatges intel·lectuals nous, i són frontera quan són nous no només per a tu a Castelldefels, sinó quan el paisatge que tu descobreixes no l’havia vist mai cap humà fins a aquell dia. Això vol dir frontera. Això m’havia perseguit des de jove, i això m’agrada, però ho podria aplicar a altres àmbits. Al final la vida em va portar a ser científic. Potser hauria pogut ser empresari, i hauria sigut innovador. Hauria pogut ser alpinista, que m’agrada molt, m’hi vaig dedicar uns quants anys... I la física després em va portar a la fotònica, i vaig pensar que era important perquè s’aplica a moltes coses, i és un instrument molt important. Però va ser casualitat.

stats