Una idea d’incondicionalitat

Empresari I Membre Del Comitè De Direcció De L’ara BalearsFeia anys que el coneixia, però superficialment, bàsicament el llegia al Diari de Balears. Jo, fa una quinzena d’anys, em sentia molt jove devora seu, convertit ja en un opinador de referència. Quan ens vèiem, però, sempre era molt cordial i sempre amb un mateix nexe: un molt bon amic comú amb qui ell va compartir aquells primers anys fantàstics que va tenir el Diari de Balears, en Joan Marí. Aquella amistat compartida definia una afinitat molt simple, però molt sòlida. D’aquelles coses fondes que amb els anys valores, una certa idea d’incondicionalitat: si ets molt amic d’un molt bon amic meu no necessit conèixer-te gens per apreciar-te. Codis senzills per a una cordialitat sincera que sempre vaig agrair i que sempre tindré present .

Uns anys més tard el vaig començar a tractar més perquè jo sovintejava el seu grup d’amics. Quan ens vèiem, repetíem el cerimonial dels temps en què ens coneixíem poc: “què fa en Joan Marí?”, em demanava. I jo, que el veia molt més sovint que ell, li’n feia la crònica recent. Acabada l’obligada referència habitual a l’amic comú, ens submergíem en el grup, un grup sempre ampli, ple de gent entre intel·ligent i molt intel·ligent, gent viva en tots els sentits. En aquell grup d’íntims amics d’en Tomeu, en aquell galliner ple de galls (mascles i femelles), en Tomeu hi destacava sempre. Amb naturalitat, amb generositat, amb ironia, i amb un cert gamberrisme. En Tomeu hi passava un guster i hi feia passar un guster als altres. No hi havia dia que hagués quedat amb ells que quan tornava cap a ca meva no hi hagués qualque feta o qualque dita seva que no em continuàs donant voltes pel cap. De mica en mica el retrat d’en Tomeu s’anava completant: ment brillant i ràpida, llengua viva i esmolada, molta cultura; i moltes ganes de polèmica i de bulla.

La meva tercera etapa amb en Tomeu ha estat diferent i ja lligada a l’ARA Balears. En començar a perfilar el projecte de diari, teníem clar que en Tomeu hi havia de ser. El 2012, entre la crisi i l’arribada de Bauzá al poder, molta gent bona estava desaprofitada. I nosaltres, en dues fases, triàrem Tomeu cada vegada. En la perspectiva que em donen aquests ja quasi dos anys, puc dir que l’encertàrem de ple. En Tomeu aportà molt i és una afirmació sustentada en tangibles i intangibles, però molt fàcil de constatar: cada dissabte el seu faldó era una petita joia que jo esperava amb delit. Uns dies hi estava molt d’acord, uns dies menys, amb algun tros hi discrepava fort, però sempre m’interessava. Escriure és fàcil, però aportar (en el sentit intrínsec del terme), fer reflexionar i generar somriures és difícil. Molt. I en Tomeu ho feia (dissabte passat encara ho va fer). Aportava molt, no és gens estrany que siguem tants els que ja l’enyoram, que siguem tants els que el tindrem present molt de temps.