11/09/2016

Balls de raspes

3 min
BALLS DE   raspes

En la meva infantesa, de tornada cap a casa amb l’autobús, el meu pare sempre es fixava en un modest edifici que hi havia a la Gran Via a la cantonada amb el carrer Llançà. Recordant la seva joventut, es mirava aquella construcció, situada davant per davant de la plaça de toros de les Arenes, i deia que allò havia sigut un ball de raspes. Per a mi, aquella paraula sonava com un malnom, com un estigma que no podia definir, i pel qual no gosava preguntar. Anys després vaig saber que, en el depriment vocabulari de la postguerra, una raspa era una minyona, una criada, potser fent referència a la magra alimentació que patia aquest col·lectiu.

Les treballadores del servei domèstic tenien lliures les tardes dels dijous, i moltes dedicaven aquest temps a freqüentar els locals de ball que hi havia a la ciutat. Moltes sales de Barcelona es van especialitzar a propiciar l’esbarjo d’aquelles noies i dels seus pretendents, habitualment soldats que feien el servei militar, o immigrants que buscaven parella de la seva mateixa procedència.

Locals per a l’esbarjo de les minyones

Com en una cerimònia laica, durant els anys de la dictadura franquista, grups de raspes i caloyos es reunien pels voltants de la plaça Catalunya, i d’allà anaven cap al seu local preferit, normalment un ball dit de patacada que per un preu molt assequible oferia música d’orquestra tota la tarda. D’entre tots destacava La Gavina Azul, un establiment situat a l’avinguda Mistral, entre Entença i Vilamarí, que va originar fins i tot una tonada satírica que deia: “Raspa, tu que vas a La Gavina, fent pudor de sardina i de bacallà fregit”. Aquest va ser un dels balls més característics d’aquells anys. Havia obert durant la República amb el nom de La Gavina Blava, però el franquisme l’hi va canviar pel de Gavina Azul. Era una sala molt familiar, d’ambient senzill i sense pretensions, dotada amb una pista molt ampla, on actuaven orquestres com l’Emporium, la Neptunos o la Gene-Kim.

Molts altres locals obrien aquell dia de la setmana per captar un públic llavors molt nombrós. El famós Price de Floridablanca-Casanova, a part de combats de catch o de boxa, programava cada dijous un “ball de minyones”, que atreia molts soldats de permís. El mateix passava a La Bohemia de la ronda Sant Antoni, al Rialto de la ronda Sant Pau, a l’Oasis del carrer Canuda, al Salón Venus del carrer Bailèn, al Salón Niza de la plaça de la Sagrada Família, al Salón Granada i al Salón Iris del carrer València, al Verdi o al Salón Cibeles del carrer Còrsega, que, durant els seus primers anys de vida, va ser un dels balls de criades més populars i de més categoria. En llocs com aquells, moltes persones que estaven soles a Barcelona van trobar amistat, festeig, fins i tot matrimoni. Van ser espais d’acollida i de comunicació per a les classes més modestes de la ciutat, malgrat el menyspreu amb què els ha tractat la memòria.

Ara és el B Hotel, un hotel del grup Núñez i Navarro. Però el que recordava el pare, quan hi passàvem per davant amb l’autobús, era el ball de raspes, oficialment la sala Las Arenas, tot i que els barcelonins en deien Les Canyes, un d’aquells racons on els pobres buscaven parella als acords de l’orquestra Shangai o de la Barcelona Jazz. Ell no hi anava mai, sovintejava una sala coneguda com La Juventud de Sans, una pista que reunia trinxeraires, gitanos i aficionats al swing. Però quan la policia va tancar La Juventud per escàndol públic, a finals dels anys quaranta, una tarda va acabar a Las Arenas, i en va sortir escandalitzat pels grups de joves de bona família que hi anaven a riure’s de la concurrència, i a provar d’aprofitar-se de la ingenuïtat d’alguna noia. De llavors ençà, amb una barreja de tristor i ràbia, parlava de les misterioses raspes, de qui molts anys més tard he acabat escrivint jo.

stats