03/04/2016

L’art que rega la terra erma

3 min
L’art que rega la terra erma

UNA NOIA VESTIDA EN UN ESTIL DIGUEM-NE RETROFUTURISTA arriba en tren a l’estació situada sota un enorme gratacel. Tan gran, sabrem després, que inclou tot el que avui és Palestina. Al quart pis, Jerusalem; al cinquè, Ramal·lah; al setè, Gaza. Tot net i polit, brillant, perfecte. Els monuments i paisatges hi són perfectament conservats sota el llum de neó del sostre. La noia arriba al seu pis, a Betlem, i entra a casa seva, des d’on té magnífiques vistes sobre el territori inaccessible. Agafa els aliments pulcrament envasats de l’armari i sopa el menjar tradicional de sempre en una vaixella de disseny. Després rega l’olivera que li creix enmig del menjador. Abans de veure el vídeo, un cartell publicita les meravelles d’aquesta torre en la qual, per fi, els palestins podran viure en pau i comoditat cap amunt, ja que no poden fer-ho sobre la seva terra. El vídeo no ho explicita, sinó que som nosaltres, els espectadors, els que entenem la ironia i el context d’aquesta obra, titulada Nation estate, en què l’artista palestina establerta a Londres Larissa Sansour utilitza l’estètica de la ciència-ficció per analitzar la situació del seu poble. És una obra del 2012 que forma part de l’exposició Waste lands [Terres ermes], que es pot veure fins al 19 de juny al museu Es Baluard de Palma.

L’exposició té dos focus interessants: l’origen i el gènere de les artistes. Són deu dones nascudes en l’òrbita del món islàmic que coneixen, perquè ho han patit de primera mà o perquè ho han viscut a través de les seves famílies, el procés de destrucció, colonització o empobriment dels seus països. La majoria, però, han estudiat fora, són artistes reconegudes ja internacionalment i viuen amb un peu a cada món. La curadora, Piedad Solans, que ha estudiat a fons els feminismes, ha fet una selecció que inclou peces des de l’any 2000 fins al 2016 en què predominen la fotografia, el vídeo i l’escultura. També ha buscat, sembla, una certa mirada comuna, ja que la mirada crítica no és generalista ni geoestratègica sinó que se centra en els efectes que els conflictes tenen en la gent, en la quotidianitat, en l’arquitectura o en la natura. Es presenta, a més, sense gaires grandiloqüències, disfressada d’ironia, d’objectivitat documental o, també, de poesia.

DEL DOCUMENT A LA METÀFORA

Cada una de les artistes té el seu interès i la seva pròpia estratègia. Lida Abdul, una afganesa que viu entre Kabul i Los Angeles, ha treballat molt el tema dels monuments destruïts per la guerra i la dificultat de reconstruir el país. Al vídeo War games (what I saw) uns homes a cavall estiren unes cordes agafades a un edifici en ruïnes com si volguessin acabar d’enderrocar-lo, però no ho aconsegueixen i provoquen un doble neguit. La fotògrafa Rena Effendi, azerbaidjanesa que viu al Caire, documenta la devastació de molts territoris exsoviètics i els efectes que els grans oleoductes provoquen en la natura i els habitants de la zona. A l’exposició es veuen algunes fotografies del seus treballs Pipe drams i Liquid land. També documental és la sèrie de fotografies a Israel i l’Iraq de Tamara Abdul Hadi, artista d’origen iraquià però nascuda a Abu Dhabi, criada a Mont-real i ara fotoeditora de Reuters a Dubai.

Més poètica és l’obra de la iraniana Gohar Dashti -el seu vídeo Slow decay, en el qual la sang va apareixent lentament de sota la vena blanca fins a ocupar tota la pantalla, és hipnòtic- i també la de Mariam Ghani amb el seu vídeo melancòlic Blind crossing, imatge d’un mar que representa tots els exilis. La metàfora directa de la marroquina Amina Benbouchta a Piège à loup -un coixí luxós sobre el qual hi ha una trampa per a animals en representació del poder i la submissió- o de la també marroquina Zoulikha Bouabdellah -que a Les couteaux mostra ganivets amb fulles tallants de belles formes vegetals- contrasten amb la ironia més directa de Yara El-Sherbini. Aquesta anglesa de pare egipci presenta l’obra més recent, The end of conflict in the Middle East, una instal·lació en què s’anima el visitant a foradar amb una perforadora pàgines d’un llibre amb aquest títol; tot un símbol. Tal vegada, però, l’humor més negre el posa la libanesa Kinda Hassan al vídeo Yet another shot. Mostra les preses falses d’unes reporteres televisives gravant una vegada i una altra l’entrada a la informació de l’assassinat d’un parlamentari. El rerefons cínic del dramatisme televisiu. Un art que pren distàncies per sobreviure en terres ermes. Aquí i allà.

stats