L'atracció del buit
A principis del segle XIV es produeix en l’àmbit cultural d’inspiració taoista i budista, de manera especial al Japó, una transició, extraordinàriament significativa, d’una concepció del jardí com a espai per ser recorregut a peu (el jardí kaiyu shiki teien, “jardí del passeig”) a una altra, nova, del jardí com a espai de contemplació: el karesansui. La transformació del jardí japonès va ser operada pels monjos jardiners ( ishitate sō ) i, en primer lloc, pel monjo zen Musō Sōseki al jardí de Tenryūji. Després vindria el Daisenin de Kogaku Soko i, entre els més cèlebres, el jardí de Ryōanji, que tantíssima influència tindrà en l’art i la cultura contemporanis. En aquest “jardí sec”, sense plantes ni flors ni arbustos, hom disposa, en una superfície delimitadament rectangular, una sèrie de pedres, ubicades estratègicament, a sobre d’un terra de grava: es tracta d’expressar el màxim amb el mínim de mitjans, practicant fins i tot una reducció cromàtica a la gamma de grisos. El karesansui és, en cert sentit, un jardí essencial, destil·lat de manera minimalista, que permet concentrar la mirada i provocar la contemplació interioritzada: el visitant no el recorre per dins, passejant-se pel seu interior, sinó que des de fora pot observar el jardí des de diferents angles, ja que les seves dimensions són sempre reduïdes, descobrint els mínims matisos que formen les organitzacions escultòriques de les pedres, les formes variables que van conformant a mesura que el contemplador es desplaça pels seus marges i, fins i tot, les ombres que aquest esguard desplaçat descobreix a sobre de la grava marcada amb un rasclet.
El més essencial del karesansui és que aporta -a diferència de la passejada que recorre el jardí descobrint, a cada pas recorregut, la seva diversitat cromàtica i espacial- un passeig visible, a través de la mirada, que converteix en objecte d’una atenta contemplació cadascun del mínims elements en què el jardí s’ha despullat. Es tracta de buidar el jardí de gairebé tot per concentrar la mirada i la contemplació en el que és essencial. Una ocasió per intensificar la concentració contemplativa i deixar-se seduir pel buit, una prova de la qualitat de la mirada i de la contemplació, a les quals res els és accidental. “Entrar” en aquest tipus de jardí equival a portar al límit l’experiència interior de la contemplació despullada: equival, en definitiva, a una ascesi contemplativa radical.
És fàcil d’entendre la radicalitat del gest constructiu, escultòric i essencialista del karesansui si hom pensa en altres manifestacions culturals de l’estètica del buit oriental, com ha estudiat Giangiorgio Pasqualotto a L’estetica del vuoto. Només cal recordar el ritual de la cerimònia del te, que comença amb el recorregut pel petit jardí que cal recórrer fins a arribar a l’estança del te (sukiya ), a través del camí de pedres en relleu, o la disposició escultòrica de l’espai despullat de la cambra en la qual el mínim gest assoleix una intensitat expressiva d’una altíssima concentració. Passa el mateix amb la cal·ligrafia sumie, amb l’estructura poemàtica del haiku, amb la composició floral de l’ikebana o amb la posada en escena del teatre nō. En tots els casos, la mateixa concentració en l’essencial, la mateixa incitació a la contemplació interioritzada, la mateixa invitació a recórrer les mínimes variacions. Una invitació a retrobar-se, un mateix, amb el propi buit, en el silenci de la contemplació. Una invitació a escoltar la pròpia veu, en una època en què tantes veus, de fora, pugnen per imposar-se a la nostra. Buidar per retrobar-se: potser és això.
