05/02/2017

L'esperit s'expressa amb matèria

4 min
A casa seva, preparat per tocar música barroca.

Hi ha aquella clàssica i recargolada suposició dels dos nàufrags i un únic salvavides: a qui li toca? Un dia, l’hi van plantejar al gran director austríac Nikolaus Harnoncourt (1929-2016) però referida a una de les peces més valuoses de la seva col·lecció d’instruments musicals (un dels contrabaixos en actiu més antics que es conserven). ¿L’afortunat receptor seria una persona o bé l’esmentat instrument? “El salvavides seria per al contrabaix, naturalment!; pensi que jo sóc catòlic”. L’interlocutor se’l va mirar astorat, absolutament perplex, i Harnoncourt va afegir: “L’Evangeli parla de la resurrecció de la carn; de la fusta no en diu res. En conseqüència, el meu deure com a cristià és salvar el contrabaix”. Aquesta magnífica boutade teològica ens porta, de retruc, a una passió que va més enllà de la música entesa com una abstracció: la dels instruments musicals. La música és una cosa etèria, literalment immaterial, mentre que un violí, o un fagot, o una trompeta, són objectes obstinadament materials. Són de fusta, de metall. Són matèria. L’esperit s’expressa amb matèria. En cas contrari, malament rai: no sentiríem res. La feina dels lutiers no consisteix exactament a fer sonar una superfície de fusta o de metall. No: això ho pot fer qualsevol picant amb un palet o amb les mans. No es tracta de fer un soroll casual, sinó de controlar les propietats sonores d’un objecte capaç de ressonar, i que normalment disposa d’un mecanisme complex. Un instrument no és res més que això, i els encarregats de materialitzar-lo són els lutiers. L’etimologia de la paraula ens porta lluny, com veurem ara. Però, alhora, ens remet a l’actualitat.

El terme lutier prové del francès luthier, que alhora prové de luth (llaüt, en català). Però la cosa no acaba aquí. El terme luth prové, per la seva banda, de l’àrab el-ud, que vol dir, simplement, la fusta. El llaüt àrab encara es diu així: oud. Hi ha poques coses més europees que la música de l’anglès John Dowland, de l’alemany Silvius Leopold Weiss o del francès Jacques Gallot. L’instrument que tocaven, però, és d’origen àrab. Encara podríem reblar la cosa amb una altra curiositat etimològica. Hi ha un instrument d’arc, avui força infreqüent, que s’anomena viola d’amore. Té una forma semblant a una viola i disposa de cordes addicionals que vibren per simpatia i generen un timbre metàl·lic molt particular. Es toca com si fos un violí, per entendre’ns. Per aquestes cordes simpàtiques que recordaven certs instruments orientals, com el sitar indi, els francesos l’anomenaven viole des maures (és a dir, viola dels moros). Els anglesos, en canvi, van malentendre viola d’amore (malgrat la diferència de grafia, les dues expressions sonen d’una manera força semblant). I així es va quedar. Parlant de violes i de malentesos, els alemanys anomenen bratsche a la viola del quartet. Aquesta estranya paraula prové, en realitat, de l’italià viola da braccio (és a dir, la que es toca com si fos un violí, i no entre les cames com la viola da gamba, és a dir, de cama). Pel mateix preu, una altra de pintoresca. Hi ha un instrument de vent de la família de l’oboè, però força més gros i amb una campana en forma de pera, que s’anomena corn anglès. La cosa també deriva d’un malentès. Com que l’instrument té unes dimensions considerables, els constructors del XVIII li van atorgar una estructura corbada, no recta com l’oboè, per tal que s’adaptés ergonòmicament a les mans de l’intèrpret. Per aquesta forma, els francesos el van denominar cor anglé, és a dir, corn angulat, amb angle.

Però va acabar sent un corn anglès ( English horn ). I ara sona anglès, efectivament, perquè el nom, ara i sempre, sí que fa la cosa.

Per què els explico tot això? Doncs perquè vegin fins a quin punt tot el que envolta la música té sempre una dimensió que transcendeix les fronteres espacials i temporals. En el cas dels instruments, com acabem de constatar, aquest fet arriba a dimensions inaudites. Hi ha una cosa comuna a tot el gènere humà que lliga profundament els instruments d’arreu del món: la veu. La majoria d’instruments imiten la veu humana, o bé la complementen de diferents maneres: amb el ritme, com els instruments de percussió, o arribant a tessitures i matisos tímbrics que una persona no pot fer (no hi ha cap ésser humà que pugui arribar a modular correctament notes del registre més agut d’un flautí o del més greu d’un contrabaix). També és probable que, com molt bé ha explicat el meu bon amic i documentadíssim musicòleg Ramón Andrés, tots els instruments musicals tinguessin, en temps remots, una funció màgica o religiosa. L’any 2009 es va localitzar a Alemanya, en una cova prop del riu Danubi, l’instrument més antic que es coneix: una flauteta feta amb os. La datació, comprovada amb les tècniques més modernes, dona una xifra increïble, d’entre 42.000 i 43.000 anys d’antiguitat. Aquest fet desconcerta i alhora emociona, i més tenint en compte que no es tracta d’un ximple xiulet. Aquesta flauta genera una mena d’escala pentatònica sorprenentment precisa (s’ha fet sonar amb una reproducció exacta, per no fer malbé l’original). Segons els experts, el lloc on es va trobar indica que, molt probablement, formava part d’algun tipus de ritual màgic.

I així tornem a l’inici d’aquest article, al seu mateix títol: l’esperit s’expressa amb matèria, ara i fa 40.000 anys. I així tornem també a les etimologies arqueològiques: en llatí, spiritus vol dir justament alè, el mateix que fa que aquella flauta remota torni a emetre, 40.000 anys després, un so que s’adreça als que hi són i als que no hi són. Ara, la boutade de Harnoncourt que hem explicat al començament ja no provoca hilaritat, sinó estupor.

stats