L’hora de les renovables

Les energies renovables ja representaven més d’una cinquena part de la producció d’electricitat mundial a finals del 2015, segons la xarxa internacional de política energètica REN21. El seu creixement és continu i ascendent des de l’any 2008, quan van rebre un impuls perquè, per primera vegada, fonts d’energia com la solar o l’eòlica “van reduir els costos de producció gràcies a les millores tècniques”, segons Luigi Carafa, investigador sobre energia i canvi climàtic del Cidob. Per exemple, tal com explica el mateix expert, “el preu dels mòduls solars fotovoltaics va disminuir tres quartes parts en set anys, entre el 2009 i el 2016, i les turbines de vent van passar a costar un terç menys en el mateix període”. Les energies renovables van aconseguir, així, esdevenir competitives en un mercat dominat pels combustibles fòssils, que representaven, el 2015, més d’un 75% de la producció elèctrica mundial.

Tot i el preu a la baixa del petroli entre el 2008 i el 2011 -quan la caiguda va ser més notable-, les renovables no han perdut pistonada i han començat a fer-se un lloc, sobretot en l’àmbit del subministrament elèctric. La xifra encara és petita, només un 23,7% de la producció elèctrica mundial el 2015 provenia de l’energia hidràulica, eòlica, la bioenergia, la solar fotovoltaica, la geotèrmica, l’energia solar de concentració o l’oceànica, però hi ha motius per a l’esperança, ja que els nous objectius de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle establerts en l’Acord de París, fa dos anys, obliguen a apostar per fonts alternatives a les tradicionals.

Líders en inversió

La transició energètica ja està en marxa arreu. Només l’any 2015, les energies renovables, tenint en compte els grans projectes hidroelèctrics, van mobilitzar més de 323.000 milions d’euros a tot el món, segons dades de l’Agència de les Nacions Unides per al Medi Ambient. I, precisament, els països en vies de desenvolupament són els que encapçalen el projecte transformador. Tal com explica Carafa, aquest lideratge s’ha d’entendre en el marc del seu creixement econòmic, ja que “cada vegada hi ha més gent que surt de la pobresa i es converteix en consumidora d’electricitat”. L’augment de la demanda, per tant, ha portat països com la Xina, l’Índia, el Brasil o Sud-àfrica a pujar al carro de les renovables per reduir l’impacte de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i evitar el gran problema mediambiental de les societats desenvolupades.

A part de cobrir la demanda, els països en vies de desenvolupament també han de fer front al repte d’aconseguir inversors, ja que el finançament públic té poc pes ara per ara. A més, els provinents del sector privat, en paraules de Carafa, “encara s’ho pensen dues vegades abans d’involucrar-se en un projecte d’aquestes característiques pels riscos tècnics i financers que pot arribar a suposar”. Per exemple, en el cas de l’Índia, el país té una mala reputació a l’hora de complir amb els pagaments i la moneda local és un problema per als inversors estrangers, que s’arrisquen a tenir pèrdues en cas que es devaluï.

Tot i així, un altre obstacle important, afegeix l’investigador del Cidob, és “que alguns caps d’estat encara pensen que el carbó segueix resultant molt més barat com a font d’energia”, de manera que el potencien en detriment de les energies renovables. En realitat, però, resulten menys cares que les convencionals, sigui l’energia nuclear o els combustibles fòssils, tal com va anunciar el gener del 2015 l’Agència Internacional de les Energies Renovables (Irena). L’hora de les renovables ja ha arribat, però encara hi ha molt per fer perquè, segons Carafa, “la descarbonització mundial no avança tan ràpid com caldria”. De fet, el mateix expert apunta que “les decisions sobre inversions en infraestructures que prenguin els ministres d’economia i finances en els pròxims deu anys determinarà el futur del clima”, i també de tot el planeta.