De veritats absolutes i veritats possibles

És imprevisible saber com seria rebut avui a Tunísia un home que està disposat a discutir amb els musulmans “els arguments dels cristians”. I que, abans de començar el debat, anuncia la seva disposició a abraçar la religió de Mahoma en el cas que li demostrin que els fonaments de la llei dels musulmans són més vàlids que els arguments dels cristians.

Sabem que durant el seu primer viatge a Tunísia -anys 1292-1293-, Llull va tenir-hi una bona rebuda. Però sabem també, gràcies a la seva Vida coètania, que, passat un temps, quan la seva prèdica començava a “il·luminar les ments dels infidels”, va ser denunciat per subversiu i, tot i que condemnat a mort, el sultà Abu Hafs va decidir deixar-lo marxar i el va obligar a embarcar-se rumb a Itàlia.

A la Tunísia d’avui, renascuda durant les Primaveres Àrabs després d’una llarga dictadura corrupta, Llull hi trobaria, també com a la seva època, una gran passió pel debat religiós. Un debat, però, en què ja no es tracta de saber quina és la “millor” religió, o la religió “verdadera”, sinó quin és el paper que ha d’ocupar la religió en una societat. I si, com passa als nostres països, la separació entre política i religió ha de ser un dels fonaments de la democràcia.

Potser a Llull el sorprendria veure com a la nova Tunísia, al contrari del que està passant a la majoria dels països que també van participar en les Primaveres Àrabs, després de molts entrebancs, moltes dificultats, avui s’hi practica una esperançadora cohabitació en què els enemics d’ahir, els modernistes laics, d’una banda, i els islamistes, de l’altra, han trobat un espai de consens que els permet governar el país. Ho fan repartint-se el poder amb la voluntat d’evitar la fractura que amenaçava amb una confrontació social de dimensions desconegudes, com ja ha passat, per exemple, a Egipte, el Líban o Síria, on les revolucions populars han degenerat en dictadura, caos i guerra.

A Tunísia, el bressol de les Primaveres Àrabs, el lloc on es va encendre la metxa després que un venedor de fruita, Mohamed Bouazizi, s’immoles a la ciutat de Sidi Bouzid, la situació no era aleshores gens fàcil. D’una banda, la modernitat estava associada amb la dictadura de Ben Ali. Amb la seva corrupció, i el seu servilisme i clientelisme colonial. De l’altra, la revolució arribava encesa pels islamistes que, durant la dictadura, havien estat perseguits, vexats, empresonats. El nou país sortit de la revolució s’havia de reconstruir, doncs, sobre aquests dos extrems aparentment irreconciliables: si els religiosos arribaven al poder, la laïcitat, la democràcia, es posava en perill, inclosa la llibertat conquerida per les dones. Però si el poder retornava als modernistes, i s’afegien a la islamofòbia que alimenten els països occidentals, era l’antic règim el que aconseguiria capgirar la revolució per reeditar el país corrupte de Ben Ali. La cosa no era fàcil, perquè uns i altres, modernistes i islàmics, tenien -i segueixen tenint- a les seves files elements radicals disposats a rebentar la situació.

El doctor Mourad Rammah, conservador de la medina de Kairouan, una medina construïda sis segles abans que Llull viatgés a Tunísia, va explicar-me durant una visita que li vaig fer, justament després de la revolució, quina era precisament la dificultat a què s’enfrontaven. El que ha passat des d’aleshores demostra la saviesa d’aquest home.

“La meva impressió -copio les paraules de Rammah del gener del 2012-és que el partit Ennahda [els islamistes, que aleshores governaven amb majoria] vol entrar en el joc democràtic sense trampes. Volen preservar l’equilibri entre les diferents sensibilitats tunisianes i això ens omple d’esperança. Però al mateix temps s’ha d’estar alerta als corrents salafistes i al seu esperit obscurantista, que pot sotragar el país. Els tunisians tenim unes fortes arrels arabomusulmanes. No som occidentals com va voler fer creure l’antic règim. O com voldrien molts europeus. Però al mateix temps som a prop d’Europa i formem part d’un mateix espai mediterrani. L’islam és una religió que s’adapta molt bé allà on sigui. Així que ens hauríem de lliurar dels dos absolutismes. El que ens va imposar Ben Ali i el dels que no volen obrir-se al món modern. La revolució ha sigut un esclat contra el passat, un crit de llibertat. La segona part de la revolució hauria de servir per demostrar que els musulmans encaixen en el món modern, amb tolerància i esperit de justícia”.

Després dels fracassos dels primers governs islàmics, Tunísia viu avui un consens al poder de l’estat, un acord entre els islàmics que no volen ser classificats d’islamistes (i volen sortir de l’islam polític) i els modernistes, amb el partit Nidaa Tounes, que ja no es defineixen com a antiislamistes. Res és la veritat absoluta. Tot és prou imperfecte -i fràgil- per permetre l’esperança de la convivència possible. A base de diàleg, respecte, flexibilitat i compromisos. Amb l’amenaça, sempre, de les veritats absolutes. I del món globalitzat enfollit. Vés a saber si a Llull li agradaria més que el que hi va trobar durant el seu primer viatge.