Volien que tot s’oblidés
No hi ha, en la Història humana, cap història més difícil de contar que aquesta. La monstruosa igualtat en la innocència”. Ho escrivia Hannah Arendt, i es referia a l’extermini als camps de concentració del Tercer Reich. Avui, quan tot el que té a veure amb Auschwitz i els camps nazis sembla de domini públic, una mena de déjà-vu, podria estranyar el reconeixement d’aquesta dificultat. I, en realitat, és així: és difícil contar-ho, explicar el que va passar, provar d’entendre els seus mecanismes. I encara més difícil quan, en els darrers anys, aquest episodi, que va esquerdar el segle XX pel mig, ha estat gairebé segrestat per la indústria de l’entreteniment, amb la seva consegüent banalització simplificadora. Per això, sempre que s’acosta el 27 de gener, reconegut com el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, és bo tornar a fer un exercici de record davant d’això que, equivocadament, podríem pensar que ja coneixem del tot.
Belzec va ser una de les peces clau de la cartografia concentracionària nazi. Un dels camps creats exclusivament per eliminar els seus deportats. Això, en el sistema dels camps, tenia nom, i molt precís: Vernichtungslager, “camp d’extermini”. A Belzec van ser gasats, en una operació que aleshores va rebre l’eufemisme de Sonderbehandlung (“tractament especial”), més de quatre-cents mil jueus. Una xifra només superada, a les fàbriques de la mort, per Treblinka i per Birkenau. A Belzec, fins a l’estiu del 2003, abans de les excavacions i la construcció de l’actual memorial, encara era possible, sobre els arenys, tenir la impressió d’aproximar-se a una platja sembrada de petxines blanques que ho cobria gairebé tot. De prop, tot i això, aquella multitud de closques trossejades revelava la seva autèntica naturalesa: es tractava d’estelles i bocins d’ossos dels exterminats a les cambres de gas.
La igualtat sinistra de l’assassinat en massa, al costat d’una planificada política de l’oblit, havien de fer desaparèixer tot rastre del que s’hi va portar a terme. Les instal·lacions criminals de Belzec van ser destruïdes i, al lloc de l’extermini, s’hi van plantar pins. No n’havia de quedar res. Cap vestigi. Cap testimoni. Cap record. I així va ser durant sis dècades. Però la igualació en la mort i en la desaparició de les víctimes de l’extermini, a Belzec, no va ser un accident de la Història. Al contrari, formava part consubstancial de la política d’extermini orquestrada acuradament pel Tercer Reich. El mateix va passar a Chelmno, a Majdanek, a Sobibór, a Treblinka, a Birkenau. Cadascun d’aquests camps, construïts amb l’únic i exclusiu objectiu d’exterminar els jueus, encara que finalment hi serien assassinades moltes altres persones, van ser destruïts, seguint instruccions molt precises, sense deixar cap rastre. Fins al darrer crematori, el IV de Birkenau, dinamitat unes hores abans que hi entressin les tropes soviètiques.
Hannah Arendt va escriure el 1946 La imatge de l’infern. Hi va assenyalar, abans que molts altres, l’aversió contra qualsevol diferència que alenava la política d’extermini nazi: a les “fàbriques de la mort”, “morien tots junts, joves i vells, dèbils i forts, malalts i sans; i morien no com persones, no com homes i dones, nens i adults, petits, i petites, no com bons i dolents, guapos i lletjos, sinó rebaixats al seu mínim comú denominador de la mateixa vida orgànica, com bestiar, com matèria, com coses que no tinguessin cos ni ànima, si més no una fisonomia en la qual la mort pogués estampar el seu segell”. Recordar-los és restituir-los la humanitat negada, enfrontar-se a l’oblit.
