25/09/2016

Una carta

4 min
Els refugiats, com aquests que van quedar atrapats durant mesos a Idomeni, són gent normal, com nosaltres, i quan el Quim ho explica la gent se sorprèn.

Una carta. La trobo a la carnisseria de Borrassà, a l’Alt Empordà, i també a les botigues dels pobles veïns. Sóc en Quim Vilà Casas, diu la carta. Visc a Ordis. El dia 19 de setembre marxo a Grècia, al camp de refugiats de Filippiada, on intentarem donar un cop de mà.

El Quim és el fill de la cartera d’Ordis, l’Anna Maria, ja jubilada. Com la seva mare, el Quim fa de carter. Treballa a Vilafant i, de fet, ha sigut la seva amiga de la feina, la cartera Yolanda, qui l’ha animat a apuntar-se a la cadena de voluntaris independents (VIO) que van i vénen de Grècia amb l’objectiu d’ajudar els refugiats de Síria; de donar-los un cop de mà, com diu el Quim.

Perquè us feu una mica la idea de la situació, explica el Quim a la carta adreçada als seus veïns, cal saber que la gent que ha arribat a Grècia fuig de la guerra. Es tracta de fugir o morir. I, un cop arribats, no es poden moure. No els deixem entrar a Europa. Tampoc poden tornar enrere. Estan obligats a quedar-se al camp.

El Quim prepara el seu viatge fent petites xerrades per explicar als seus veïns quina és la situació actual dels refugiats. És sorprenent, explica, com la gent coneix perfectament quins són els fets. Els han vist a la televisió, els han llegit als diaris o els han sentit a la ràdio: desenes de milers de persones jugant-se la vida navegant en petites embarcacions que, sovint, s’enfonsen; nens ofegats, famílies separades.

Són prou crues i eloqüents les imatges d’aquesta tragèdia perquè siguin ignorades. També les de la guerra a Síria. Però el que el sorprèn més, diu el Quim, és que pràcticament ningú sap com continua la història. Què passa als camps. Què passa amb tots aquells que s’han quedat aturats, sense poder anar endavant ni endarrere. És com si quedessin relegats en la foscor, diu el Quim, com si ja no existissin. Com si fos una història que no té continuïtat. Però són aquí, a Europa, entre nosaltres!, s’exclama. Sembla mentida, es queixa, com només veiem el que ens ensenyen. El que ens volen ensenyar. Perquè tampoc ningú sap d’on cauen les bombes. Ni per què. Quina responsabilitat hi tenim tots plegats, els països poderosos, nosaltres mateixos, en aquesta guerra. Només volem veure el que ens ensenyen.

Hi ha una altra pregunta que també el sorprèn. És quan explica que amb els diners que recullen compren verdura i fruita, que reparteixen entre els refugiats. I, aleshores, sempre n’hi ha un d’entre el públic que pregunta: però on ho compreu tot això? Doncs al súper!, contesta el Quim.

Molta gent es pensa que el Quim i la resta dels voluntaris se’n van a la guerra, diu. Que valent, li diuen. Però allà on van no hi ha cap guerra. Hi ha súpers, hi ha platges plenes de turistes. Hi ha autopistes. Una altra cosa és que els refugiats estiguin condemnats a viure tancats en condicions més pròpies d’un camp de concentració que d’un espaï d’acollida. Uns camps on ni tan sols s’hi compleix la normativa europea sobre refugiats. On se’ls obliga a restar “entre nosaltres” a “l’altre costat”, separats per tanques que custodien els militars.

A les xerrades que fa el Quim i que també fa la Yolanda, la seva companya cartera que ja ha tingut l’experiència d’anar i tornar dels camps, acostumen a passar alguns vídeos amb testimonis dels refugiats. I aquí és produeix una altra sorpresa entre el públic: aquesta gent atrapada en un camp, fugitiva de la guerra, són gent normal, alguns parlen, fins i tot, un anglès molt millor del que parla la majoria de la gent educada a casa nostra.

Mirem-ho des del seu punt de vista, segueix escrivint el Quim a la seva carta adreçada als veïns: fujo de la guerra. Ho puc fer perquè tinc diners per gastar-me en el viatge, pagant a les màfies. N’hi ha d’altres que no poden ni tan sols fugir, perquè no disposen d’aquests diners. Arribo a Europa. No hauria vingut. Sóc advocat. Metge. Enginyer. Pastisser. O carter. No busco prosperar econòmicament. Busco sobreviure. Ara no puc ni entrar ni sortir. I fa 8 mesos que menjo pasta i arròs, per dinar i per sopar. I un litre i mig d’aigua al dia. A 40 graus. I no tinc res a fer en tot el dia. I potser la meitat de la meva família ha mort o no sé on són.

La majoria dels voluntaris de la cadena VIO a la qual s’ha enganxat el Quim són gent que agafa dies de vacances a la feina o aprofita les vacances escolars per anar a Grècia. Aquesta organització civil va néixer fora del paraigua de les grans ONG quan, l’any passat, un primer grup de voluntaris va marxar fins a Idomeni, on s’acumulaven desenes de milers de famílies atrapades darrere de la tanca que la Unió Europea va obligar a aixecar als Balcans per impedir l’arribada dels refugiats als països del nord. El Quim, que ha estudiat filologia i parla l’àrab, té 15 dies de vacances. En dedicarà 11 a treballar al camp de Philippiada. Ja hi treballa des de fa una setmana. Diu que aquest mes ha disminuït l’afluència de voluntaris. Que se’n necessiten més. Després d’una calor insuportable, han començat les pluges. Aviat vindrà el fred. Per què no muntem una campanya, Un poble, una família, ha suggerit al Quim la seva mare. Per què no?

stats