13/11/2016

La dolorida pell d’uns altres dies

4 min
Belchite s’ha convertit en una atracció turística i s’ha banalitzat la història de les ruïnes i els morts del poble vell.

Una senyora camina lentament recolzant-se en el bracet del seu marit. Porta una rosa vermella a la mà. La mirada trista, els ulls plorosos. Han aparcat el cotxe davant de l’església en runes del poble vell de Mequinensa. Restes de columnes escapçades recorden on s’aixecava la nau central, dibuixada avui com una ombra que marca el perímetre de les enormes pedres que han sobreviscut a la demolició i sobresurten tossudes entre les males herbes, la runa i la brutícia.

A l’esquerra de l’església, mirant de cara al pantà on abans hi havia el riu, s’aixeca l’esquelet esquerdat del que queda de la casa de l’escriptor Jesús Moncada. Gravat amb tipografia de màquina d’escriure sobre una placa de ferro rovellat s’hi poden llegir els versos de Moncada: “El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra / és dolorida pell d’uns altres dies; / allí on sentiràs sinó silenci / nosaltres hi escoltem les antigues paraules”.

Caminant a pas lent, la senyora i el seu marit avancen pel carrer Major, que ja només és camí en la memòria de la seva vida d’infants, i s’endinsen en direcció a la casa paterna seguint carrers inexistents. Drets davant d’on abans hi havia la porta que avui no caldrà obrir, la senyora llança amb gest de dolor la rosa vermella, que rodola sobre l’herba verda.

M’hi acosto discretament.

-El meu germà -diu la dona.

Fa un mes hi van escampar les seves cendres. Avui li porten una flor.

-Va morir a l’estiu. La seva última voluntat era tornar a la casa del poble vell. És aquí on ens vam criar abans d’haver de marxar per culpa de la presa.

Es diu Maria Pilar.

Ni ella, ni el seu germà, ni tampoc el seu marit -que vivia en una de les cases submergides sota les aigües del pantà-, ni ningú de la seva família s’ha resignat mai a la destrucció del poble. I ara que s’han fet grans tornen una vegada i una altra als escenaris de la memòria; allà on es poden escoltar “les antigues paraules”.

Ja fa sis anys que escric a l’ARA. “Parla de periodisme -m’han dit a la redacció-. És per celebrar aquest sisè aniversari”. El periodisme... Viatjo cap a Madrid i he volgut perdre’m per terres de l’Ebre, circulant per carreteres secundàries camí de la serra de Terol. Històries. Persones. Paisatges. Veus. Llocs.

-L’he vist com badava davant la casa del gran escriptor -diu la Maria Pilar, filla del poble vell de Mequinensa.

-El coneixia?

-I tant! Em va ensenyar francès i dibuix. Era un bon professor.

Creuo el pont de l’Ebre i segueixo el meu camí riu amunt. Cau la nit quan arribo a Belchite. És la primera vegada que visito aquest poble i, també aquí, com a Mequinensa -encara que per motius ben diferents-, hi ha dos pobles. El poble vell, en runes. I el poble nou. Dues històries. La història oficial. I els silencis de la història oficial: les paraules de les persones.

És la nit de Tots Sants. M’apunto a una visita guiada pel poble vell, destruït per la Guerra Civil. Fa uns anys que l’Ajuntament l’ha convertit en una atracció turística i el manté encerclat per una tanca filferrada. “ Ruinas históricas ”, diu el cartell situat a l’entrada de l’“ arco de la villa ”, on un home vestit de requetès’ofereix a fer-se fotos amb els visitants que esperen que comenci la visita. L’home reparteix armes i cascos dels temps de la guerra per acompanyar la foto. Els visitants es fan selfies amb els telèfons mòbils. Ningú sembla interessat a saber qui eren els requetès ni en quin bàndol lluitaven. Devem ser una cinquantena de persones. Moltes famílies i parelles joves. Alguns nens vestits de vampir.

Per poder fer la visita nocturna, només s’ha il·luminat el carrer principal amb espelmes, per crear un ambient tètric i que sobresurtin, amenaçadores, perfilades sota un cel estrellat, les siluetes de les cases, els edificis públics, el convent i les esglésies destruïdes pels combats. Aquí hi van morir prop de cinc mil persones en només dues setmanes. Però si esperava que la visita fos una vista històrica, m’equivoco. Avui és el dia, explica la guia, en què les ànimes dels morts conviuen amb les dels vius. La història, doncs, desdibuixada per la banalitat i la tonteria de l’espectacle turístic: històries d’ànimes en pena, històries de firaire sobre les veus que es poden sentir -“pricofonías ”, diu la guia- de les ànimes dels morts, no només els del 36, també les dels nens que van morir durant una antiga epidèmia de còlera, els crits d’antics delinqüents, el soroll dels bombardejos. Històries d’aparicions i de fantasmes, sobre el gran silenci de la memòria històrica. El públic, potser desconcertat, riu les gràcies de la guia i fa ais i uis quan la dona, que es diu Pilar, abaixa el to de la veu per donar a tot plegat un aire de misteri de sèrie televisiva de la Señorita Pepis.

Emprenyat, deixo el poble vell i camino fins a la plaça de l’ajuntament del poble nou. En una de les façanes de la plaça hi pengen el yugo y las flechas. Llocs. Veus. Paisatges. Persones. “La dolorida pell d’uns altres dies”, escriu l’escriptor de Mequinensa. “Allí on sentiràs sinó silenci, nosaltres hi escoltem les antigues paraules”. Periodisme...

stats