29/01/2017

Les paraules encara avui incòmodes

3 min
Escoltat les paraules d’Abraham Bomba, el barber que tallava els cabells als jueus de Treblinka abans que els forcessin a entrar a la cambra de gas, podrà oblidar mai la duresa del seu testimoni. [Fotograma de Shoah (1985) de Claude Lanzmann]

Per què ningú volia escoltar els testimonis dels camps de concentració i d’extermini nazis quan van sortir? Robert Antelme, deportat a Buchenwald i Dachau, ho va explicar a L’espècie humana, publicat el 1947: els qui, com ell, van sobreviure, es van adonar que, quan explicaven la seva experiència a les portes dels camps, els soldats es quedaven tan esfereïts que de seguida deixaven d’escoltar. Primo Levi va publicar les seves experiències a Auschwitz-Monowitz a Si això és un home el 1947: ben just se’n van vendre uns centenars. Liana Millu va publicar, el mateix any, les seves experiències a El fum de Birkenau : no tindria difusió internacional fins que va morir, el 2005. Abraham Bomba, barber de professió, no va explicar la seva experiència en el camp d’extermini de Treblinka fins que Claude Lanzmann el va entrevistar per al film Shoah, en què, amb un dolor insuportable, va relatar com tallava el cabell als jueus abans que els fessin entrar a la cambra de gas. Joaquim Amat-Piniella, que va escriure el seu pas per Mauthausen a K. L. Reich entre el 1945 i el 1946, no va poder-lo publicar fins al 1963 i l’edició íntegra no arribarà fins al 2001.

Jorge Semprún, deportat a Buchenwald, va explicar que, quan van sortir del camp, els sobrevivents es trobaven amb dues actituds diferents: els qui evitaven preguntar i que feien com si no els hagués passat res, i els qui només preguntaven “coses superficials, estúpides”. Quan els sobrevivents explicaven alguna cosa, però, la reacció era sempre la mateixa: “Si els contestava, encara que fos breument, des del més autèntic, el més profund, opac, indicible, de l’experiència viscuda, es tornaven muts, es desassossegaven, movien les mans, invocaven qualsevol divinitat tutelar per no passar més enllà”. “De seguida que la mort apareixia a les respostes, ja no volien escoltar ni una paraula més. Se sentien incapaços de continuar escoltant”. I és que, a través de les seves paraules, no només hi apareixia la presència de la mort: era la mateixa mort que parlava a través d’ells. I això era, per a tots els que escoltaven, insuportable.

Per què és tan necessària la veu dels testimonis? Perquè el testimoni parla de la seva experiència, d’una vida travessada per la mort, i això atorga a les seves paraules una veritat insubstituïble. La consistència del testimoni deriva del fet que les seves paraules sorgeixen de la seva pròpia existència. Parlen del que només ells han viscut, vist i escoltat, sense intermediaris. Perquè les seves paraules valguin com a testimoni objectiu i documental, tenim la història i les seves fonts i documents, que en poden esmenar detalls o matisos. Però la veritat del testimoni deriva, precisament, de la seva subjectivitat. Actualment, que l’experiència dels camps és ja, en part, experiència compartida, cal evitar els refregits de la indústria de l’entreteniment, sotmesos gairebé sempre a la lògica de la banalitat i la frivolitat, per tornar, un cop i un altre, als testimonis que porten, en la seva veu, una veritat que, encara, incomoda i neguiteja, perquè arriba sense contemplacions.

D’altra banda, per una simple qüestió d’edat, ja que fa setanta-dos anys de l’alliberament dels camps nazis, cada cop queden menys testimonis vius, fet que atorga als seus textos i a les seves veus un caràcter necessari i imprescindible. Sobretot, perquè part d’aquestes veritats dites i enunciades encara no han tingut qui les escolti fins al final. Mai no es farà prou per arrencar-les de l’oblit. Mai no es farà prou per aconseguir que siguin escoltades. Mai no es farà prou per reconèixer el caràcter insubstituïble del seu testimoni.

stats