20/11/2016

Entre el silenci i la xerrameca, el xiuxiueig

3 min
Entre el silenci i la xerrameca, el xiuxiueig

Que les paraules tenen a veure amb l’acció és cosa coneguda. Les paraules serveixen per donar ordres i per verbalitzar actes de desacatament, per acusar o per donar suport, per fer-li a algú la vida impossible o per confortar-lo en moments de dolor. Sense paraules, les accions serien mudes, però també, de vegades, les accions no arribarien ni tan sols a fer-se si les paraules no les haguessin precedit. Les paraules, fins i tot, poden crear la cosa; són, i així les anomenem, paraules performatives, que donen realitat a allò que esmenten, que passa a ser, per efecte d’elles, una altra cosa de la que era abans de ser pronunciades. Les paraules, a més, poden permetre expressar el que, segons Aristòtil, era atribut exclusiu de la humanitat: la capacitat de considerar justa o injusta una acció humana i, així, de valorar-la en termes morals. Les paraules ens defineixen fins a tal extrem que, sovint, ens cal tot el cos per reforçar-les. Tant ens calen, les paraules, que no ens en sabem estar.

En els extrems de la vida social de les paraules oscil·lem, sovint, entre el silenci i la xerrameca. El silenci ens incomoda, gairebé sempre: hem de parlar del que sigui quan pugem a l’ascensor amb un desconegut; certes botigues, estacions de metro o espais públics i esdeveniments socials s’omplen de música de fons (quina expressió més abominable per a una música, reduïda a ser de fons perquè ningú l’escolti); a la ràdio o la televisió els instants de silenci, per exemple quan algú s’atreveix a pensar abans de parlar, provoquen una incomoditat, pel que sembla, gairebé insuportable. I a poc a poc, és cert, omplim les nostres vides de soroll de tota mena per evitar de conviure amb el silenci, no fos cas que, en algun d’aquests moments, ens trobéssim amb nosaltres mateixos!

A l’altre extrem, però, els sorolls amb què tan sovint hem de viure, sobretot en la vida urbana, en què són raríssims els moments de silenci, mantenen en activitat el nostre cervell encara més del que ens agrada reconèixer. Són paraules escapçades i amuntegades que no aconseguim de singularitzar en un discurs coherent. I, entremig d’aquests sorolls de paraules i remors, destaca de manera especial la xerrameca, el parlar per parlar, el parlar -com es deia abans- sense substància. Paraules, aquestes, que ocupen amb gran densitat l’espai i el temps, sense que tanmateix quedi gairebé res després de ser pronunciades. Paraules banals, no pas perquè no diguin res, que tota paraula sempre diu alguna cosa, sinó perquè són dites, només, per omplir el buit, sense que qui les diu se les acabi de creure i sense que remetin a coses sobre les quals es vol dir alguna cosa amb sentit. Paraules, hom diria, gairebé buides, que ens poden entretenir però que no arriben a fer intel·ligible cap pensament, cap idea, cap sentit.

Entremig d’aquests dos extrems, que potser defineixen, ai!, la naturalesa generalitzada de les paraules en les nostres societats, les paraules xiuxiuejades, dites en veu baixa, a poc a poc, com qui fa una confidència sentida o com qui tempteja a la recerca de la paraula justa, van esdevenint, m’atreviria a dir, una autèntica raresa. I tanmateix, com va saber expressar Roland Barthes, el murmuri o el xiuxiueig és, deia, l’entitat musical que fa audible el bon funcionament de la màquina, també de la màquina humana que som. En el xiuxiueig s’expressa la inseguretat d’una identitat que no es defensa, que no vol fingir una força que no té, sinó que s’exposa, mostrant la seva vulnerabilitat, l’únic lloc habitable per a qui ha renunciat a la violència sobre els altres.

stats