Tot a tocar, però més lluny que mai

En l’època de la disponibilitat total, tendim a pensar que tot ens és accessible i disponible, a toc de clic. Tenim a l’abast, en uns segons, textos que unes dècades enrere haurien estat patrimoni exclusiu de les elits, i segles enrere només dels prínceps i reis. Podem veure en les nostres pantalles, així que les busquem, obres d’art o peces musicals que ni els millors esperits del passat, o els especialistes més erudits, haurien pogut somiar. Les obres d’art que va poder veure Johann Joachim Winckelmann, el gairebé mític fundador de la història de l’art i l’arqueologia com a disciplines modernes, empal·lideixen davant les que qualsevol escolar té a l’abast de la seva pantalla. I el mateix podria dir-se de casos semblants respecte als llibres: la biblioteca de Maria Antonieta tenia 736 llibres, i la de Franz Kafka, 674. Quantes pel·lícules van veure Fritz Lang o Chaplin?

Walter Benjamin, que va viure l’època de generalització de la fotografia com a forma de comunicació, va profetitzar, sense ni tan sols endevinar les possibilitats que s’obririen amb la revolució digital i internet, que l’aparició dels dispositius de reproducció mecànica de l’obra d’art estaven canviant la nostra relació amb les imatges. En aquest context, va explicar que les obres d’art úniques s’havien quedat sense l’aura, aquesta mena de pàtina màgica, pròpia de la relació de culte que provocaven, quan, per veure-les, calia anar, qui podia, al lloc on eren: amb la seva reproducció en forma de fotografies, al contrari, deia, les obres d’art, abans exclusives, ja circulaven per tot arreu i tothom podia veure-les sense esforç. Benjamin potser no va endevinar que aquest efecte d’immediatesa que proporcionava la fotografia, en relació amb el patrimoni de la cultura visual, era el mateix que aviat afectaria tots, absolutament tots, els productes del passat.

Encara més: avui passegem per algunes obres d’art, gràcies a Google Art Project, com mai ho podríem fer en la realitat, mirant el que el nostre ull, davant de l’obra del museu, no tindria temps, espai, capacitat ni paciència per poder veure. Podem llegir en pantalla, en l’edició original en grec, tots els textos que ens han pervingut de la Grècia clàssica, amb els quals es va formar la nostra sensibilitat, es van impulsar les ciències i es va formatejar el nostre pensament, els mateixos textos que fa només uns anys calia anar a buscar en pelegrinatge a la biblioteca de Montserrat perquè era l’únic lloc a la Península en què podien trobar-se. ¿Les partitures de Monteverdi, de Bach, de Beethoven o Wagner? És fàcil imaginar-ho, a toc de teclat i en uns segons a la pantalla.

Tota la nostra relació amb el passat ha canviat. I saber, perquè ho sabem, que tot ens és disponible, tanmateix, no ens ho fa més proper, ni més accessible, sinó, paradoxalment, més llunyà i potser més inaccessible.

D’aquí uns anys, ¿quantes persones entre nosaltres estaran en condicions de llegir el grec clàssic, l’hebreu del Pentateuc, l’arameu o el llatí? Editarem milions de llibres, tindrem més usuaris de biblioteques que ciutadans a les ciutats i més plans per al foment de la lectura que governs haurem tingut, però ¿tindrem més lectors, o més que tinguin la temptació d’acostar-se a les obres del passat o de llegir amb criteris diferents dels que utilitzen per comprar al súper o al mercat? Tenim a l’abast meravelles artístiques que bastarien per embogir cada dia, i cada nit, durant una vida sencera, però ¿estem encara en condicions de tenir un orgasme com el que devia travessar Winckelmann quan es va plantar, per primer cop, davant de l’Apol·lo del Belvedere?