23/09/2016

Z de ‘zig-zag’

3 min
Z de ‘zig-zag’

Qui no voldria tenir la certesa que allò que ens depara el futur és només el fruit de les nostres esforços presents? Qui no voldria saber cap on va la seva vida, on ens porten les coses que fem, amb qui i com estarem, i, en general, com acabarà tot plegat, de tot allò que, en l’estat indefinit que sempre tenen les coses del present, no en podem tenir cap certesa? Tendim a pensar que la nostra vida, més que una acumulació de fets, molts d’ells atzarosos i imprevisibles, és, més aviat, una seqüència ordenada, fins i tot amb una certa lògica causal, com si les coses que fem, avui, fossin la causa responsable d’allò que, més endavant, ens tocarà de viure. Així passa, per exemple, en aquest exercici escolar habitual, un clàssic de les aules, quan hem d’explicar què som, què volem, què esperem: amb una ingenuïtat aclaparadora, triem i seleccionem els esdeveniments que ens sembla que ens defineixen, perquè no ho podem explicar tot, ni tot ho recordem, esclar, i pensem que la nostra vida és una cadena previsible durant el desplegament de la qual les coses van assolint una certa lògica.

Paul Gauguin va pintar l’any 1897, durant la segona estada a Tahití, un quadre immens, de gairebé quatre metres de llargada, actualment al Museu de Belles Arts de Boston, en el qual havia estat pensant molts anys. S’hi veuen dotze figures, un ídol i alguns animals. El va titular, significativament, D’on venim? Qui som? A on anem? En aquell convuls canvi de segle, en què tantes coses estaven canviant, Gauguin pretenia donar forma visible a una autèntica preocupació antropològica, que potser ens defineix com poques coses ho fan: intentar comprendre el que som, però a partir del pont estès entre el lloc d’on venim i el lloc on anem. Perquè potser no hi ha imatge més poderosa, a l’hora de pensar la nostra vida, que aquest fil estès entre el passat que tenim a l’esquena i el futur que se’ns obre al davant, com un horitzó. I aquest fil, a més, acostumem a pensar-lo com una línia recta, que ve del passat, travessa el present i s’adreça al futur que ens espera.

El filòsof Deleuze es va sotmetre el 1988 i el 1989, a petició de Claire Parnet, a vuit hores d’entrevistes televisives en un programa que no es va emetre fins que va haver mort i que el pas del temps ha convertit en mític: L’abécédaire de Gilles Deleuze. Una per una, va anar parlant de totes les lletres de l’alfabet, triant per a cada lletra un concepte filosòfic per centrar la reflexió: A d’animal, B de beure, C de cultura, D de desig... Fins a la darrera lletra, la zeta, que Deleuze estava content de portar dins del seu nom, com Leibniz, Spinoza o Nietzsche. La lletra de la bifurcació i del llamp. I, per comentar-la, va triar el zig-zag, aquest moviment interromput, trencat, que canvia d’orientació a cada moment però aconsegueix redreçar-se. Res de línia recta, només una línia que avança desmentint-se, reorientant-se contínuament, tombant a un costat o a l’altre, sovint de manera imprevisible per poder acollir, deia, la irrupció, sempre nova, dels esdeveniments.

Així deu ser no només el pensament, sinó també la nostra vida, marcada per un futur, sempre, que no pot deduir-se necessàriament, com una cadena lògica, del nostre passat. No tenim fulls de ruta, ni per a la vida individual ni per als atzars, també sempre, fins a cert punt, imprevisibles de la vida en comú. D’aquí la fascinació amb què afrontem, tot i les dificultats, la nostra vida. D’aquí, també, tots els reptes, que demanen de nosaltres una autèntica obertura al que encara està per venir.

stats