Una festa de família amb ocasió d’una feinada

“A SON RABASSA, com a totes ses cases de la pagesia, ses matances tenen dos tocs: són una festa de família amb ocasió d’una feinada, sa feinada d’obrar es porquim, que ha de servir tot l’any per donar substància a la menjua.” La cita, del llibre Ses matances i ses festes de Nadal d’Antoni M. Alcover (1957), és una síntesi excel·lent del que representen les matances en el marc de les pràctiques culturals pròpies de Mallorca: litúrgia i festa, esforç i diversió, esdeveniment social i jornada extenuant. El mateix podem dir de les porquejades de Menorca o la matança del porc a Pitiüses.

El text d’Alcover és un viatge en què les paraules -la llengua viva i rica, la prosa expressiva- construeixen un document gairebé audiovisual. Llegir-lo és participar d’una diada plena d’escenes, de personatges i detalls que ens fan viure com eren les matances de fa un segle a Mallorca; i que ens duen a constatar que allò que avui anomenam matances és just una versió raquítica de la voluptuosa significança d’aquest mot, temps enrere. Cosa d’això ens venia a dir Toni Gomila amb el seu Acorar, i l’èxit aclaparador d’aquest monòleg reflexiu, tragicòmic, també és força significatiu de la preocupació amb què els ciutadans d’avui veiem esvanir-se els nostres referents culturals, malgrat ser-ne també responsables.

Les matances d’avui són la perpetuació d’aquells processos productius, en un context en què han perdut qualitats essencials: sobretot, la seva condició de tasca de subsistència, indispensable. En les matances tradicionals culminava tot un any de preparatius (l’engreix del porc, el pebre bord) i es duia a terme la labor de convertir el porcell en la menjua de tot l’any: la llonganissa del fogueró a l’hivern, les panades amb xulla de Pasqua, la sobrassada vella que encetam a l’agost... Era en efecte un dia feixuc de feina i un dia alegre de celebració de la tranquil·litat de la subsistència assolida, encarnada en la perxa que s’exhibeix amb orgull.

Les matances duen associat un patrimoni riquíssim, fet de procediments, rituals, elements simbòlics i tradició oral (lèxic, dites i refranys, gloses i cançons, i també teatre popular). Tot plegat queda àmpliament recollit en els dietaris que Rafel Ginard, entre 1951-1958, va elaborar amb anotacions de totes les informacions sobre calendari folklòric mallorquí de què tenia coneixement. Aquest material és actualment en procés d’inventari i transcripció per part de la Casa Pare Ginard amb vista a fer-ne la divulgació; de moment, n’hem començat a donar a conèixer una part a través d’un dossier temàtic mensual, el Tradicionari.

Les matances apareixen reiteradament en aquests dietaris manuscrits, tal és la profusió d’elements i singularitats a anotar: sobre la feina, la distribució de tasques i de rols durant la jornada, les peculiaritats del procés d’elaboració de cada element que ha de fer part de la perxa, els ormeigs necessaris en cada cas; sobre la festa, els àpats compartits i el festiu sopar de matances, seguit d’una vetlada amb jocs, balls i representació d’entremesos; sobre els seus elements, i entre ells el foc protagonista -utilitari, imprescindible per tenir aigua calenta durant tot el dia i torrar i bullir la carn, o simbòlic, associat a rituals de purificació que impliquen pràctiques d’encesa o de botar per damunt; i, evidentment, sobre la gastronomia de les matances, que assoleix dimensions també litúrgiques en les elaboracions del berenar, del dinar i del sopar, i diríem que iconogràfiques en el devocionari de les peces de matances: la veria i els camallots, l’enfilall de botifarrons, la caldera de saïm, les espectaculars bufeta, bisbe, culanes, poltrús, sobrassades i llonganisses.