La versió trumpista de la ‘teoria del boig’ de Richard Nixon

Washington“Amèrica primer”, un eslògan nacionalista i antiglobalista, és l’eix central del programa electoral de Donald Trump que el va catapultar a la Casa Blanca contra tots els pronòstics. El seu aïllacionisme en política exterior i proteccionisme econòmic va atraure una gran part dels nord-americans -alguns dels quals no havien votat mai- i ha revolucionat el Partit Republicà amb un canvi en la seva ortodòxia basada, entre altres coses, en una visió exterior internacionalista i una defensa del lliure comerç.

Els primers 100 dies de la presidència de Trump, però, han revelat un líder que no vol etiquetes i prefereix ser imprevisible. “Soc una persona flexible”, va dir després d’ordenar el bombardeig d’una base aèria del regim sirià de Baixar al-Assad com a represàlia pel seu atac químic contra la població. Mentrestant, sobre l’amenaça nuclear de Corea del Nord ha advertit que no descarta una acció militar. “Un gran, gran conflicte” amb Pyonyang és “absolutament” possible, va afirmar dijous en una entrevista amb Reuters.

Alguns analistes han comparat la seva estratègia exterior -i els seus canvis d’opinió sobre l’OTAN, la Xina o Síria- amb l’anomenada teoria del boig del president Richard Nixon (1969-1974). La idea era presentar el líder republicà com una persona imprevisible, erràtica i impulsiva per crear confusió entre els seus adversaris, especialment en el món comunista. Així, segons la teoria, la imprevisibilitat del “boig” de Nixon buscava que els enemics dels Estats Units reduïssin la seva hostilitat per por d’una resposta desproporcionada del president nord-americà.

En la versió trumpista, la imprevisibilitat més que una estratègia és un tret del caràcter de Trump. Els seus impulsos i canvis de parer formen part del seu procés de decisió, tal com s’ha pogut veure en els seus missatges a la xarxa de l’ocell. I, sense intenció prèvia, podria estar obtenint l’efecte que Nixon buscava amb aquest tipus de comportament. El president xinès, Xi Jinping, per exemple, ha augmentat la pressió sobre el règim de Kim Jong-un per evitar un conflicte.

Els riscos de la imprevisibilitat

L’estratègia comporta riscos, ja que podria afectar l’estabilitat mundial i els interessos americans. La incertesa sobre la política exterior dels Estats Units “pot fer més cauts els seus adversaris, però també podria posar nerviosos els seus aliats”, segons el columnista de la revista Slate i expert en relacions internacionals Fred Kaplan. I, per tant, el lideratge de la primera potència militar en podria sortir malparat.

Trump vol ser imprevisible a ulls del món, però també s’ha envoltat d’assessors tradicionalistes, que són afins a l’internacionalisme que els Estats Units han practicat des del 1945 -com el seu secretari de Defensa, James Mattis, i el seu conseller de Seguretat Nacional, H.R. McMaster-. Això fa que la seva política exterior sigui vista com a dual, i que no quedi clar quina direcció adoptarà en el futur.

A la Casa Blanca, de fet, conviuen posicions enfrontades tant en matèria exterior com en política comercial. Steve Bannon, director de la campanya del magnat novaiorquès, és l’home fort dels partidaris d’un lideratge aïllacionista i proteccionista, mentre que el seu gendre i assessor, Jared Kushner, o conseller econòmic, Dan Cohn, defensen el globalisme -és a dir, defensen el lliure comerç i l’intervencionisme-. En les últimes setmanes, Trump s’ha decantat més per aquest últim corrent, però tot pot canviar demà.