OPINIÓ
Portada 28/09/2014

La victòria dels estudiants

3 min

És una idea estesa entre els historiadors que no és possible una veritable revolució sense violència. Els exemples de la francesa o russa o, a la inversa, la no-revolució del maig francès del 1968 serien exemples clàssics en un i altre sentit.

Tanmateix, les coses no són tan senzilles. De fet, l'onada de protestes del maig del 68 va venir seguida d'una important reforma educativa, que atacava les escleriotitzades estructures de l'educació francesa. Veritablement la reforma es va diluir, però finalment es va augmentar la participació dels alumnes, la multidisciplinarietat i l'autonomia de les universitats; a més, els professors mai més serien reverenciats. Segons Sidney Tarrow, un canvi d'aquestes proporcions no s'hauria pogut produir sense el terratrèmol de maig. Tampoc els obrers no comptaven que la inflació dels anys posteriors minvaria els seus guanys salarials, però mai no havien estat tan valorats com llavors.

De tota manera, tot i l'element necessari per al canvi, la revolta d'aquell maig va ser insuficient per si mateix. Els estudiants es desmobilitzaren en arribar les vacances i l'esquerra parlamentària, com els obrers, no va aguantar el torcebraç. La dreta va guanyar aclaparadorament les eleccions del 23 de juny. Tot semblava indicar que, efectivament, els manifestants eren uns fills de papà que no tenien ni punyetera idea de la marxa objectiva de la història, com els acusaven els comunistes i socialistes francesos.

Per ventura, el que no entenia l'esquerra parlamentària és que s'havia obert una escletxa en la història, que donava entrada a una nova forma de fer política: la que entenia que les relacions de poder no només es regulen per llei i per les diferències de classe, sinó també per factors fins ara menystinguts. La cultura imperant, les relacions de gènere, el pes de les religions i de la tradició, l'ecologia, la raça, la vida privada i la distribució del poder dins la família, la subordinació de la dona a l'home... foren els objectius del que seria coneguda com la "nova esquerra" i de diversos moviments socials afins.

Evidentment, no fou un triomf directe del maig del 68 –de fet, les dones dels estudiants revoltats tingueren un paper més que subordinat en tot el procés–, però sí que aquest ventall de reivindicacions que tant d'èxit ha tingut en les properes dècades es pot rastrejar en el seu esperit llibertari i igualitari que es va veure als carrers del barri llatí.

Però tan important com això, és que la revolta va ser vital per demostrar el que no s'havia de fer per aconseguir arribar a port. L'atomització del moviment –sinó enfrontament entre cada grupuscle d'estudiants–, l'extremada indefinició de les demandes –que aïllava els manifestants de la resta de la societat–, la manca d'estructures organitzatives de caràcter permanent que transcendissin el moment puntual de la manifestació o de la pintada, la incapacitat de formar un front comú durador amb l'oposició parlamentària i un llarg etcètera mostraren que no basten les bones intencions i guanyar el carrer durant unes setmanes. Fins i tot no és suficient tenir raó, si és que aquesta existeix. Falta convèncer una majoria de la societat i durant un llarg període de temps. Això precisa incorporar al repertori de tot moviment reivindicatiu objectius clarament definits, estructures permanents de mobilització, flexibilitat de les demandes en aquells aspectes no essencials i obertura al pacte.

La lliçó de tot plegat per a la Mallorca actual és esperançadora, ja que l'experiència ens diu que rere l'aparent fracàs de manifestacions i vagues, s'amaga la victòria. El clam de les majories es pot escolar entre les escletxes de la política oficial. La gran majoria dels partits polítics illencs avui fan seves les reivindicacions de la comunitat educativa. I els tribunals sentencien a favor seu. Tot, a diferència de Gamonal, sense necessitat de violència.

Tanmateix, també sabem que això no és suficient. Cal dotar la revindicació de permanència, anar més enllà del moment puntual i sumar col·lectius fins ara absents o poc implicats. Això significa flexibilitat i capacitat de negociació per aconseguir el que és essencial: a curt termini, la derogació del TIL i, a mig termini, canviar el model polític que ha dominat les Illes Balears des de la Transició, amb honroses excepcions. En definitiva, cal guanyar les eleccions del proper maig i exercir l'autoritat amb responsabilitat, per completar i consolidar el que s'ha aconseguit fins ara.

stats