Nicòsia: eclecticisme per compassió

Cartografiesignotes.catUna frontera no deixa de ser una ferida en el terreny. Encara que es prengui un accident natural com a línia divisòria, les implicacions que se’n deriven no són menors. Són les relacions que tenen els estats de cada banda les que marquen de quin tipus de frontera estem parlant. Poden ser molt permeables, com les de la Unió Europea (tot i que cada cop menys), o ignominioses com les que es troben a l’illa de Xipre. I és que aquest cas és únic al nostre continent. Esdevé especialment dolorós en la seva capital, Nicòsia, un Berlín de plena Guerra Freda a l’actualitat.

Si visitem la ciutat i travessem els baluards de la muralla veneciana des del sud ens submergirem en el casc històric del barri grec. Els turistes i els autòctons es barregen pels carrers atapeïts d’esglésies ortodoxes, cafeteries, botigues i restaurants. La pedra calcària amb què es va aixecar la ciutat dóna a tot el conjunt un to groguenc que recorda Tarragona. Però si es continua avançant cap al nord aviat la sensació de ser en una altra ciutat mediterrània qualsevol queda truncada per l’aparició de filferros, sacs de sorra, búnquers i check points controlats per militars. Cal una visió amb perspectiva. Retrocedim fins a la torre Shacolas, un dels edificis més alts del barri vell. A la planta onzena hi ha un mirador que ens fa adonar de la magnitud de la tragèdia. El país sencer i, com es pot apreciar, la mateixa ciutat estan dividits en dos.

El 1974, a causa dels conflictes ètnics i la intervenció de l’estat grec, els turcs envaeixen l’illa. El territori queda dividit políticament i ètnicament. A l’est s’hi desplaça la població grega i a l’oest la turca, que es proclama com a estat independent, que, com era d’esperar, només Turquia reconeix. S’inicien així més de quaranta anys de fracàs en la convivència.

Continuem, però, a la torre Shacolas, i ens crida l’atenció un edifici peculiar a la banda musulmana de la ciutat. Descendim i aviat ens plantem davant del soldat turc que ens segella el passaport. Si no fos per l’absurd tràmit només deu minuts a peu ens separarien de la nostra troballa, la mesquita de Selimiye. Es tracta d’una catedral gòtica normanda amb dos minarets a banda i banda. A l’interior els arcs apuntats, les claus de volta i els pilars han sigut emblanquinats per fer-la apta per al culte musulmà. El terra està cobert de catifes vermelles i a la paret sud s’hi van incorporar un minbari unmihrab. El seu eclecticisme ens trastorna. I és que aquesta illa té molta història. Conquerida per Ricard Cor de Lleó als bizantins durant la tercera croada, va passar a la dinastia francesa dels Lusignan, que van ordenar la construcció de la catedral i la van dedicar a santa Sofia. Al segle XVI els otomans prenen Nicòsia entrant a sang i foc a la ciutat. Assassinen tots els cristians que s’havien amagat a dins del temple però queden enamorats de les línies gòtiques de l’edifici i el transformaran en mesquita, amb les modificacions que abans hem esmentat. Contemplant per última vegada l’edifici, fent un cafè turc en un restaurant a tocar de la sortida de la mesquita, ens adonem que l’art ens dóna una lliçó. Les cultures poden conviure de manera fins i tot atractiva i Seliminiye n’és l’exemple. El que aparentment seria una aberració artística ha generat un estil singular que el converteix en únic al món. La juxtaposició de les dues cultures de l’illa és la idiosincràsia de Xipre mateix i no podem permetre que cap frontera s’interposi en aquesta màxima.