Amb les coses del menjar no s’hi juga
Una de les funcions principals dels jocs és desenvolupar les capacitats que els animals i els humans necessitarem d'adults
Arriben els nostres amics. Vénen d’un poblet de la província de Màlaga on viuen. Les dues famílies passarem uns dies plegats a Villanueva de Valrojo, a Zamora. Aprofitant que encara hi ha llum, l’Edu i jo, amb el corresponent consentiment, ens escapem frisosos. Arribem al punt d’observació. Un enclavament una mica elevat, des d’on es divisa una gran massa de terra de relleu suau. Ens trobem tres naturalistes més, cadascun amb el seu telescopi. Tots convergeixen en un punt. Els hi preguntem si hi ha alguna cosa interessant. Ens diuen que sí. És 19 d’agost del 2014 i just en aquest precís moment, quan la llum comença a escassejar, s’inicia una escena ancestral. Dos llops ibèrics estan perseguint un senglar. De cop i volta, però, el senglar fa un gir i s’intercanvien els papers. Que la persecució sigui en cercles afegeix una nota de comicitat a l’escena. La primera jornada a la Sierra de la Culebra no podia haver sigut més profitosa.
Diuen que amb les coses de menjar no s’hi juga. És veritat, tant caçadors com preses es juguen la vida (perdó). Una vida en la qual es tracta de menjar i no ser menjat. Però si aquests llops, quan eren cadells, no haguessin refinat les arts de caça i fugida mitjançant el joc, probablement no haurien tingut la mateixa destresa per escapolir-se de l’escomesa del senglar. I és que una de les funcions principals del joc consisteix a desenvolupar les capacitats que els animals necessitarem quan siguem adults.
Un dels avantatges del joc és que l’animal pot anar fent grans descobertes en un entorn relativament segur. Tot i així, els grans recordem perfectament que, anys enrere, en els parcs infantils era freqüent prendre mal; el joc no està exempt de riscos. Jugant en un parc infantil vam poder aprendre una infinitat de coses. Coses tan variades com descobrir la textura i l’olor de la sorra mullada, i el tacte fred del metall del tobogan que crema, però, quan li toca sol. En els gronxadors també vam millorar el sentit de l’equilibri, així com també vam aguditzar els reflexos jugant a pilota. A la vegada, apreníem a relacionar-nos jugant amb altres nens, ja fos a pilota o a nines.
Tot això ho dúiem a terme en un context de joc que, com que ens ho passàvem bé, provocava un estat d’obertura mental que incrementava la nostra la curiositat i les ganes d’explorar. Un aspecte que en espècies oportunistes, com els gossos o els humans, és de vital importància.
El consell: ser autosuficient
La prevenció és la millor eina de què disposem avui en dia els professionals del comportament. Alguns gossos pateixen quan es queden sols. Un dels consells per evitar que un gos acabi tenint ansietat per separació consisteix a procurar que, mentre som a casa, el gos no ens vagi seguint per tot arreu. Seria convenient que, de mica en mica, anés sent més autosuficient. A la llarga, hauria de ser autosuficient entre el 10% i el 20% del temps que som a casa. Molta gent amb horaris laborals llargs fa justament el contrari. De bona fe intenten compensar la seva llarga absència dedicant-li una atenció excessiva, i és un error.
