La moda es virtualitza (i es fa didàctica)

BarcelonaEl rei de Tailàndia i la seva esposa emprenien el 1960 un viatge oficial de sis mesos per 15 països occidentals. La reina Sirikit, conscient de la importància que tindria el seu aspecte, li va encarregar a Pierre Balmain tot el vestuari d’aquesta missió reial: conjunts de dia i vestits de còctel i de nit, a més dels accessoris. Les elegants propostes del modista francès van ser un èxit. Tant, que la relació amb la monarca tailandesa es va estendre durant 22 anys més. De retruc, van treballar per a ella els millors artesans de París: des del pelleter Claude Wittelson fins a l’especialista en brodats François Lesage. Amb el temps, Balmain no només va dissenyar a la reina Sirikit el seu armari occidental, també va introduir la seda tradicional tailandesa a l’alta costura.

Aquesta història hauria pogut quedar com una col·laboració privada entre un creador de renom i un membre de la reialesa, però el 2003 la reina va inaugurar el Queen Sirikit Museum of Textiles en un edifici annex al Gran Palau de Bangkok. A més de conservar i promocionar la rica tradició tèxtil de Tailàndia, també s’hi mostren els vestits que Balmain va crear-li sota el paraigua de l’exposició permanent Fit for a Queen. Fins ara, només qui tenia planejat viatjar a aquest país del sud-est asiàtic podia gaudir-ne. I diem fins ara perquè, amb el projecte We wear culture [Vestim Cultura], aquesta trentena de looks estan a l’abast de qualsevol que tingui un ordinador i una bona connexió a internet.

La moda és cultura

La història de Balmain i la reina Sirikit només és una gota dins l’oceà de We wear culture, un projecte virtual mastodòntic impulsat per Google Arts & Culture al qual han donat suport més de 180 institucions culturals de tot el món i que mostra com és de polièdrica la moda (i com enganxa si està ben explicada). Especialistes i comissaris parlen de grans dissenyadors (de Coco Chanel i Salvatore Ferragamo a Alexander McQueen), d’icones del cinema (com Audrey Hepburn i Marilyn Monroe), de tribus urbanes (com els punks britànics), de tendències (com l’street style de Tòquio), de la influència de l’art en la moda (des de l’armari ètnic de Frida Khalo fins a les peces surrealistes d’Elsa Schiaparelli) i també del minuciós treball dels artesans (de com es confeccionen els saris tradicionals de l’Índia o els quimonos del Japó). Tot això és possible gràcies a una tecnologia d’avantguarda que inclou realitat virtual, vídeos en 360°, street view i imatges gigapíxel d’altíssima resolució. Tanta, que amb el zoom fins i tot es poden apreciar les costures dels magnífics vestits de la reina Sirikit.

We wear culture també vol donar a conèixer les històries que s’amaguen darrere les peces que vestim en el dia a dia amb vídeos molt dinàmics que les contextualitzen des dels punts de vista històric, social i cultural. Píndoles virtuals que ens recorden que les hoodies (dessuadores amb caputxa) tenen l’origen en la indumentària esportiva dels anys 20 i que quasi un segle després són tan populars i eclèctiques que es veuen en concerts, en manifestacions, a les universitats, a les passarel·les i també a la feina (fins i tot Mark Zuckerberg - capo de Facebook- en porta quan parla en públic). Les mateixes dissertacions es fan sobre els ripped jeans (texans estripats), els chokers (collarets ajustats a la gola), el biquini i altres peces com les jaquetes Sukajan, fruit d’un diàleg entre dues cultures tan diferents com la nord-americana i la nipona.

En un projecte de la dimensió de We wear culture s’hi han involucrat museus tan prestigiosos com el Victoria&Albert Museum de Londres, el Met de Nova York, The Kyoto Costume Institute, el museu Les Arts Décoratifs de París, el Museu Salvatore Ferragamo de Florència, el Museo del Traje de Madrid, el Museu Frida Kahlo de Ciutat de Mèxic... I en aquesta llista Barcelona està representada pel Museu del Disseny. La seva col·laboració amb Google Arts & Culture permet visitar la versió digital de l’exposició permanent El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015) a través de 30 imatges, sis vídeos i textos explicatius (en català, castellà i anglès) sobre com el vestit ha modificat la imatge del cos al llarg de cinc segles. A més a més, amb street view el visitant virtual pot moure’s entre els més de 170 vestits i complements que conformen aquesta exposició. I, de propina, també pot visitar a través de la pantalla les altres tres col·leccions permanents del museu (la de disseny de producte, la d’arts decoratives i la de disseny gràfic).

Tot un món a l’abast

A partir d’ara viatjar físicament ja no és necessari per amarar-se de cultura de moda. We wear culture ofereix un menú molt complet. Clic rere clic, es poden contemplar les magnífiques imatges d’Irving Penn, l’home que a través de les pàgines de Vogue va revolucionar la fotografia de moda. I tot gràcies a la generositat de l’arxiu de Condé Nast, editor de la prestigiosa revista. També es pot viatjar virtualment al Palazzo Fortuny de Venècia i meravellar-se amb el naixement del vestit Delphos, la creació més icònica d’un artista tan eclèctic com el català Marià Fortuny.

Una altra opció és anar fins al Centre Nacional d’Art de Tòquio i gaudir d’una gran retrospectiva d’Issey Miyake i el seu fabulós treball amb els prisats (i de passada descobrir curiositats com Virtual olympic, la seva col·lecció de jaquetes masculines inspirades en l’uniforme oficial que l’equip de Lituània va lluir durant els Jocs Olímpics de Barcelona 92). O deixar-se caure pel museu del Fashion Institute of Tecnology de Nova York i resseguir el paper de les dones influents en la història de la moda durant el segle XX. Les opcions de We wear culture són tantes i tan variades com ho és la història de la moda (i les seves històries particulars).