Als cocoters els falta més protecció i recerca

“Això de prendre suc de taronja per esmorzar s’ha acabat”, em va dir en to de broma recentment un inversor interessat a establir grans plantacions de coco de comerç just. Avui triomfa l’aigua de coco. Per als rics i els seguidors de les últimes tendències, com ara Rihanna, Madonna o Matthew McConaughey, l’aigua de coco extreta de les varietats aromàtiques més rares d’aquesta fruita és la beguda més cobejada del moment. Hi ha marques de luxe que venen aigua de coco a fins a set dòlars els 33 cl, si fa no fa el mateix preu que té un xampany bàsic.

No hi ha cap mena de dubte que el mercat del coco viu una gran expansió. Actualment, l’aigua de coco genera una facturació anual de 2.000 milions de dòlars. S’espera que els pròxims 5 anys assoleixi els 4.000 milions. El 2007 Verlinvest va adquirir una participació del 25% de Vita Coco, la principal marca d’aigua de coco, per 7 milions de dòlars. Set anys després, Red Bull China va comprar una altra participació del 25% de Vita Coco per uns 166 milions de dòlars. Coca-Cola i PepsiCo també són grans actors del sector de l’aigua de coco, tot i que actualment hi ha més de 200 marques que en comercialitzen.

Però en aquesta història també hi ha l’altra cara de la moneda. El cocoter és un dels 35 conreus inclosos a l’Annex 1 del Tractat Internacional sobre els Recursos Fitogenètics per a l’Alimentació i l’Agricultura i és considerat crucial per a la seguretat alimentària a escala planetària. El 2014 l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) va calcular que la producció mundial ascendia a 61,5 milions de tones.

És un conreu important amb què es guanyen la vida més d’11 milions d’agricultors, la majoria petits productors que conreen cocoters en uns 12 milions d’hectàrees de terres en almenys 94 països de tot el món. El cocoter també és conegut com l’arbre de la vida perquè se n’aprofiten totes les parts.

Diversitat d’usos i varietats

Els principals productes que se n’obtenen són la copra (la polpa de l’interior assecada, de la qual s’extreu oli) i la closca, que és una font de fibra importantíssima. A més, avui hi ha una gran demanda d’aigua de coco tendre i d’oli de coco verge. S’exporten fruits sencers a fàbriques que produeixen coco dessecat i llet de coco. Almenys la meitat dels cocos es consumeixen on es cultiven.

En el decurs de mil·lennis, els éssers humans hem anat seleccionant i preservant nombroses varietats de coco que s’utilitzen per a finalitats múltiples. Això ha donat lloc a una diversitat morfològica extraordinària, que queda palesa en el ventall de colors, formes i mides que presenta aquest fruit. Tanmateix, l’abast d’aquesta diversitat és en gran mesura desconegut a escala mundial. Els enormes esforços dedicats al cultiu del cocoter tant dels agricultors al llarg de mil·lennis com dels científics durant el segle XX estan molt infravalorats avui dia.

La majoria de la població, sobretot els occidentals, ni tan sols reconeixen com a cocos les varietats més rares; per exemple, el coco banyut, conreat i conservat a l’atol de Tetiaroa i a l’Índia. Els milions de petits productors que hi treballen són els que conserven la diversitat genètica de les poblacions i varietats de coco, el que els científics denominen plasma germinal.

S’han posat en marxa una sèrie d’iniciatives per reconèixer i donar suport al paper d’aquests agricultors tot fomentant plantejaments de gestió del territori com ara el concepte de polimotu (de poli, que vol dir molt en grec, i motu, que vol dir illa en polinesi). El concepte de polimotu consisteix a aprofitar l’aïllament geogràfic o reproductiu de diverses espècies per conservar i reproduir varietats concretes de plantes, arbres i fins i tot animals.

En el marc d’un projecte dirigit per la Comunitat del Pacífic i finançat pel Fons Fiduciari per a la Diversitat dels Conreus, recentment s’ha replantat la famosa varietat tradicional niu afa en dues petites illes de Samoa. Aquesta varietat produeix els cocos més grossos del món: els seus fruits, allargats, poden fer fins a 40 cm.

Per desgràcia, el coco està amenaçat. Un dels principals reptes als quals fa front el conreu de cocos és l’existència de malalties mortals que es propaguen a una gran velocitat i causen la mort de milions de palmeres. Aquestes pandèmies es coneixen amb el nom de malalties d’esgrogueïment letal.

Aquestes plagues han fet estralls en països africans (Tanzània, Moçambic, Ghana, Nigèria, el Camerun i la Costa d’Ivori), asiàtics (l’Índia), nord-americans (Mèxic, països del Carib i l’estat de Florida) i de la regió del Pacífic (Papua Nova Guinea i probablement les illes Salomó).

Les amenaces dels cocoters

Moltes varietats de cocoter que podrien tenir una importància cabdal per al futur de l’agricultura desapareixen a causa de la pèrdua dels coneixements tradicionals, les transformacions accelerades dels paratges agrícoles, el canvi climàtic i l’occidentalització. La zona on les pèrdues són més importants és probablement la regió del Pacífic. Això és degut a la fragilitat dels ecosistemes insulars.

En un estudi recent dut a terme a les illes Cook, vam tenir dificultats considerables per trobar una palmera de la varietat de closca dolça, localment coneguda com a niu mangaro. Es tracta d’una varietat rara i molt amenaçada de coco. Quan el fruit encara és verd, la seva closca, que en altres varietats tendeix a ser dura i astringent, és tendra, comestible i dolça. Es pot mastegar com la canya de sucre. Quan el fruit madura, les fibres de la closca es tornen blanques i primes.

Un funcionari expert en agricultura del govern va col·laborar en la recerca. Mentre hi treballàvem, va agafar un coco tendre i en va començar a mastegar la closca. Després va parar i em va comentar: “No vull que la gent em vegi menjar niu mangaro perquè diran que soc pobre”. El consum de les varietats tradicionals comporta encara un estigma social i no es considera que formi part d’un estil de vida “modern”. Per contra, el consum d’aliments importats es percep com un senyal de modernitat i riquesa.

En un altre estudi fet el 2010 a l’illa de Moore, un agricultor polinesi a qui vaig preguntar sobre les varietats de closca dolça, que allà es coneixen amb el nom de kaipoa, em va dir: “Tenia un cocoter de kaipoa al meu terreny, però el vaig talar fa dos anys... En deu anys, no en vaig poder collir ni un fruit: la canalla del barri els robava i se’ls menjava tots”.

Així doncs, la generació futura de polinesis encara aprecia aquesta varietat tradicional. Tanmateix, l’agricultor no és conscient de la raresa i el valor cultural d’aquest recurs. Els factors socio-econòmics que afecten la conservació del coco han sigut objecte de debat en dues reunions internacionals organitzades el 2016 per la Comunitat Cocotera de l’Àsia i el Pacífic a Indonèsia i per l’Institut Central de Recerca de Plantació de Conreus a l’Índia respectivament. S’hi va debatre, entre altres qüestions, sobre les limitacions i els avantatges relatius a la biologia del cocoter, els vincles amb la conservació en bancs de gens institucionals, el coneixement dels agricultors de la biologia reproductiva d’aquest conreu, les dinàmiques socioeconòmiques i mesures polítiques.

Poca inversió en recerca

Actualment, la Xarxa Internacional de Recursos Genètics del Coco (Cogent) comprèn 41 països productors de coco que representen més d’un 98% de la producció mundial d’aquesta fruita. Aquesta entitat centra les seves activitats en la conservació i el cultiu de varietats de coco.

El plasma germinal del coco està integrat per unes 400 varietats i 1.600 obtencions o entrades de mostres en 24 bancs genètics. Una entrada és la unitat bàsica als bancs de gens. En el cas del cocoter, cada entrada sol estar formada per entre 45 i 125 cocoters, tots situats en un mateix lloc. Les entrades estan documentades a la Base de Dades de Recursos Genètics del Coco i en un catàleg mundial.

Cogent també està treballant en la seqüenciació del genoma del cocoter en el marc d’una col·laboració entre organitzacions de recerca de la Costa d’Ivori, França i la Xina. Malgrat la prosperitat del mercat mundial del coco, molts productors no estan prou organitzats i la inversió en recerca sobre el coco és increïblement escassa. Amb una inversió anual en recerca pública internacional d’entre 3 i 5 milions de dòlars aproximadament n’hi hauria prou per donar resposta a la majoria dels reptes que afronta el conreu del coco. Això no obstant, les empreses privades que es beneficien de l’auge del mercat encara s’impliquen molt poc en el finançament de la recerca.

El coco és un conreu perenne que dona fruits tot l’any, però triga molt a créixer. Els inversors, més interessats en els beneficis a curt termini, es mostren reticents a finançar els programes de recerca de deu anys que sovint cal posar en marxa per afrontar de manera eficient els reptes que planteja la recerca sobre el coco. Els bancs de gens i els laboratoris mancats de recursos dels països productors de coco no disposen del pressupost, el personal, el material ni la formació tècnica necessaris per dur a terme pol·linitzacions a mà controlades (imprescindibles per regenerar el plasma germinal) i altres activitats com la recol·lecció, la caracterització i el planter. Les marques d’aigua de coco només guanyaran milers de milions de dòlars si els cocos són un recurs abundant i divers. I encara més important: hi ha persones d’arreu del món que depenen de la seguretat d’aquest conreu vital. Garantir el futur del coco ha de ser una prioritat per a tots els que en conreen, en mengen i n’obtenen beneficis.

R. Bourdeix investiga al Centre Internacional de Recerca en Agricultura i Desenvolupament (CIRAD), a Montpeller (França)